BURUNDANGA

Després d'uns quants mesos sense publicar res, torno a engegar amb una novetat: la burundanga.

Suposo que us estareu demanant què és, no? Bé, la burundanga (també coneguda com escopolamina) és una nova i sorprenent droga. No deixa rastre en el cos per més de 24 hores després d'haver-la pres.

Hi ha diferents maneres de fer-ho: inhalant-la (presentada en pols) o bé ingerint-la (trobant-la en aquest cas en estat líquid). Un altre aspecte a considerar és que el simple fet de tocar-la ja desencadena en el nostre organisme tot el seguit d'efectes pertinents al seu consum (podríem batejar aquest fet com "consum cutani").

La conseqüència més coneguda de la burundanga és l'alteració de l'estat de consciència del consumidor provocant docilitat, pèrdua de memòria i donant peu a una actitud completament complaent. No és com altres drogues que deixen a la persona en un estat d'inconsciència total, sinó que la persona que pren dita droga és conscient però perd totalment la voluntat i oblida tot allò que ha succeït des del moment que la consumeix.

La burundanga sol ser utilitzada amb el fi d'extreure quelcom o de beneficiar-se d'alguna persona, que es converteix llavors en víctima. En la majoria de casos que es coneixen són violadors o lladres els que n'han fet ús.

Al diari La Vanguardia d'avui (6 de setembre de 2010) ha sortit un article referent a aquesta substància on s'exposa un cas d'un noi que tan sols recorda estar prenent quelcom en un bar; haver parlat amb una noia, tot rebutjant una invitació que aquesta li feia, i té lleugers records d'anar entregant bitllets de 50 euros a aquesta persona. Passades unes hores es va despertar en un banc del carrer, on havia dormit, i es va dirigir cap a casa seva (explica que encara no sap com hi va poder arribar). En trobar-se davant de la porta va veure que no tenia les claus i al poder contactar amb els seus pares gràcies a un veí, el van poder portar a l'hospital. Un cop allà, degut a que ja havien passat unes hores, quan es van dur a terme les analítiques toxicològiques pertinents no van poder determinar si es tractava o no d'una intoxicació per burundanga. Malgrat això, tots els símptomes apuntes a que si.

Fins aquí el post d'avui. Espero que, si més no, l'hagueu trobat interessant o curiós.

Fins aviat!

_Ingrid_

forever young

Existeix la font de l'eterna joventut? La cirurgia? Píndoles màgiques? Cremes anti-age? I si existeix i no l'hem trobat?

Realment podem ser eternament joves? Es pot ser forever young? Crec que no, tot i que hi ha gent que no es cansa d'intentar-ho...

Vaig veure a la televisió, un dels reportatges de Callejeros titulat: Eterna juventud. Sortien senyores de més de 60 anys amb una pell més que perfecte i amb més cicatrius que si haguessin participat en una guerra, cirurgians fent implantacions de cabell perquè senyors a qui ni certa edat ni la calvície perdonen poguessin tenir una perfecta melena, implantacions de teixit a la panxa per simular uns abdominals marcats, implantacions de pit per esquivar els efectes de la gravetat...

On ens porta tot això? Realment totes aquestes persones es volen quedar "atrapades" en una falsa joventut?

Sincerament, crec que ho tenen difícil perquè els anys no perdonen i el temps passa per tothom.

Llegint entre línies, això ens porta a debatre sobre un altre tema que hi està estretament lligat: la GRAN importància de l'aparença física en la societat actual.

Per molt que diem que la cosa està canviant, que anem cap a millor... No ens enganyem, el físic importa, en contra del que moltes persones voldrien. Més o menys, però importa.

Aquest concepte té moltíssima importància en els adolescents (tot i que també en altres col·lectius). Això queda reflectit amb la quantitat de noies afectades per l'anorèxia o la bulímia, l'obsessió de moltes d'elles pel tamany del seu pit...

Personalment, crec que s'està arribat a uns extrems massa extrems, crec que estem anant més allà dels extrems, sortim dels límits... Penso que ens costarà moltíssim arribar a un punt en què les coses tornin a la "normalitat". Poso "normalitat" perquè per nosaltres tot això que estem vivint és normal però si intentem prendre una posició objectiva fora de tot allò que ens envolta, si aconseguim veure-ho des de fora, veurem que tot això de normal en té ben poc.

Fins al pròxim post!

_Ingrid_

tristesa, por, enuig/ira, disgust/fàstic, menyspreu, sorpresa, felicitat.......... MICROEXPRESSIONS

Anteriorment, ja vaig fer un post d'expressions facials i també he vist que alguns dels altres blogs també en fa referència. Tot i això, he trobat unes imatges i una mica de bibliografia sobre les microexpressions que he volgut incloure en el blog.

Les microexpressions són expressions facials que duren entre una dècima de segon i pocs segons i són indicadores d'un conflicte emocional en la persona.

El concepte que tenim avui sobre aquest terme, ja va ser descrit per Kenneth S. Isaacs i Ernest A. Haggard en un article científic l'any 1966, però s'hi van referir com "expressions micromomentànies".

Mark Frank, un professor de comunicació de la Universitat de Buffalo, ha inventat mètodes per reconèixer i llegir amb precisió senyals conductuals conscients i inconscients que poden indicar mentida o d'altres emocions.

Malgrat això, el gran expert en expressió facial i microexpressions és Paul Ekman. Tan és així que va ser el primer en postular que les emocions bàsiques (tristesa, por, enuig/ira, disgust/fàstic, menyspreu, sorpresa i felicitat) tenen una expressió facial universal i es manifesta de forma similar arreu del món.

De fet, Frank va treballar amb Ekman durant els seus anys postdoctorals. Partint d'aquesta labor conjunta, Frank ha seguit treballant en aquesta especialitat i ha identificat i aïllat moviments específics i, a vegades, del tot involuntaris.

Frank va definir les microexpressions com: expressions facials fugaces que són expressades per moviments ínfims i inconscients de diversos músculs facials.

PD: Si us interessa el tema, se n'ha fet una sèrie protagonitzada per l'home que surt a les fotografies... Lie to me, Miénteme.

_Ingrid_

Bluma Zeigarnik

Buscant informació sobre l'alquímia emocional, he acabat llegit un article que parlava de l'efecte Zeigarnik.

Bluma Vulfovna Zeigarnik fou una psicòloga i psiquiatra rusa que va descobrir l'efecte que porta el seu nom. Treballà amb Vigotsky i fou cofundadora de la Universitat Estatal de Moscú.

Bluma, veient que un cambrer se'n recordava d'una llarga llista de comandes pendents i a penes recordava quin plat era el que acabava de servir, es va interessar per aquest fenomen.

Així, es defineix l'efecte Zeigarnik com la tendència a recordar millor les tasques inacabades o interrompudes que aquelles que han estat completades.

On està el perquè de tot això? Va explicar que el fet que aquestes tasques estiguessin inacabades o fossin interrompudes provocava certa tensió en la ment de l'individu i aquest experimentava una forta motivació/instint per acabar-les.

Això es pot aplicar a, per exemple, que un estudiant recorda millor la teoria d'aquelles classes en que es fa una pausa o descans que no aquelles que es fan seguides (aquí també hi intervenen els ritmes ultradians). Una altra exemple és que sovint actuem millor fent una pausa que no "fent" qualsevol cosa en el moment (per exemple, en situacions estressants, és millor deixar la tasca a mitges i reprendre-la posteriorment)

Aquest plantejament sembla simple, però és del tot efectiu. Sense anar més enllà, és una de les tècniques d'estudi més aplicades en el moment.

Un altre article que he llegit sobre dit efecte defensava les partides de Play Station i el bé que poden fer entre hores d'estudi, en contra del que diuen les mares quan veien als seus fills jugant'hi.

La gent que ho deixa tot a mig fer no és que sigui un despreocupat, sinó que aplica l'efecte Zeigarnik a tot el que fa!

Conclusió?

No sempre és dolent deixar coses a mig fer, però en canvi si que ho és anar donant pals de cec...

_Ingrid_

PD: ara que és època d'examens, feu cas del post i feu pauses entre hores d'estudi o aprofiteu per jugar a la play!!!

lluitant per sobreviure

Com un món tan avançat, una societat tan efectiva amb uns recursos impressionants deixa que hi hagi gent que s'estigui morint sota les runes?

Entenc que es fa difícil la tasca de repartir tota l'ajuda enviada per altres països, entenc que hi ha multitud de gent afectada, entenc que el nombre tan elevat de cadàvers ho dificulta tot però no entenc com pot ser possible...

El passat dia 12 de gener, va tenir lloc a Haití un terratrèmol de magnitud 7 a l'escala de Richter (bastant elevat). Haití, conegut com el país més pobre d'Amèrica amb més del 80% de la població vivint per sota els llindars de pobresa. Port-au-Prince ha sigut la ciutat més afectada per dita catàstrofe.

Es reconten uns 50.000 morts fins el moment, però possiblement augmentaran fins a 200.000 quan es trobin tots els cadàvers enterrats per les runes.

Incomunicats, sense aigua potable, ni medicaments, ni menjar, ni suficients instal·lacions disponibles on realitzar cures mèdiques els haitians estant lluitant per sobreviure minut a minut.

He escoltat avui que les ajudes que s'envien d'altres països s'estan apilant als aeroports. Perquè? Coses curioses de la vida, no? Gent morint-se i les ajudes apilades a l'aeroport... Manca de personal? Qui sap...

M'ha semblat important fer referència a aquesta catàstrofe en el blog. M'impacta moltíssim.

He trobat dos vídeos on es pot veure clarament què està passant allà, amb que ens trobaríem si passegéssim pels carrers de Port-au-Prince. No és sensacionalisme ni morbo, simplement és la realitat que s'està visquent: crits, cadàvers, runes, desesperació, escassa ajuda...

Us n'adjunto un parell, el primer és una filmació i el segon és un recull de fotografies.

_Ingrid_

meth

Meth, cristal o metamfetamina... "la droga més perillosa del món". Com diuen en el vídeo que us adjunto més avall: es una droga que se ha diseñado para engañar al cerebro.

No tenia ni idea de lo letal que podia arribar a ser aquesta droga, l'havia sentit nomenar però res més lluny d'això... M'ha sobtat moltíssim que els seus efectes siguin fins a sis vegades més potents que el de la cocaïna. També el canvi d'aparença que presenten les persones que en consumeixen, sembla mentida com una dosis tan petita (presa repetidament) pot tenir tal afectació. Les persones estan irreconeixibles, amb la cara desfigurada i la majoria pateixen un dels efectes secundaris més comuns dins el consum de meth: la pèrdua de les dents. Els seus efectes són una mescla dels de l'LDS (al·lucinacions) i dels de la cocaïna (exaltació i eufòria). Aquesta mescla es tradueix en un còctel explosiu.

Dita droga, ha estat dissenyada per produir exactament els efectes que produeix. Afecta sobre el neurotransmissor de la dopamina.

Una altra informació que m'ha cridat completament l'atenció és el fet que aquesta droga ens la podem fabricar a casa, ja que s'utilitzen substàncies i eines ben comuns i fàcils d'aconseguir. Un dels policies que surten en el vídeo ensenya com fer la mescla de tal manera que obtinguem dita droga, també diu que: "si puedes hacer galletas de chocolate, puedes hacer metamfetamina"

A continuació, us adjunto (amb el link, ja que no ho puc adjuntar de cap altra manera) el documental de National Geographic que ens va comentar a classe l'Ernest: "La droga más peligrosa del mundo"

Us animo a mirar-lo perquè explica coses realment inesperades, noves, increïbles i completament interessants.

(Segurament us farà mandra clicar els links, però us asseguro que val la pena)

Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=v4xuKp1cSLQ

Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=30zhsYsr9Fk&feature=related

Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=9H9Y9Ou4Dqc&feature=fvw

Part 4: http://www.youtube.com/watch?v=dG3tRP8bAgk&feature=related

Part 5: http://www.youtube.com/watch?v=-08J6Iadsdc&feature=related

Espero que us hagi agradat el documental i el post!

_Ingrid_

afectuositat

La forma de retràs mental més comú és el Síndrome de Down. El seu origen regeix en un defecte cromosòmic: el cromosoma 21 està repetit dues vegades, fet que tècnicament es coneix com trisomia. Això fa que es creïn algunes anomalies que durant l’embaràs ja es poden detectar. Cal dir també que no hi ha cap propensió genètica que expliqui la seva aparició, tot i que es sap que l’edat de la mare influeix en dita condició.

Pel que fa als efectes físics, crec que no cal que els descrigui perquè s’aprecien a simple vista. El que més em crida l’atenció són alguns dels trets psicològics que els fa diferents de la resta.

La majoria dels afectats són molt més afectuoses i cooperadores que la resta. Aquest fet em crida moltíssim l’atenció i he estat buscant informació sobre el tema. No he trobat exactament el que buscava, però he recopilat informacions importants sobre el Síndrome de Down.

A aquesta característica, se li afegeixen el fet que siguin molt més agradables, molt sociables, poc agressius, gens exigents, divertits, que presentin menys capacitat per inhibir-se i que no presentin mal humor. En ocasions, poden presentar conductes persistents i resistència als canvis.

Inicialment fan “el primer contacte” i ràpidament inicien conversa. No els cal el mateix temps que una altre persona per agafar la suficient confiança per començar a dialogar. És igual de què es parli, però a ells els hi agrada intervenir i dir la seva. També recorren fàcilment a la mímica i els agrada adoptar el rol d’imitadors.

Dites habilitats de caràcter psicològic que posseeixen els afectats pel Síndrome de Down no són tan fàcilment visibles en nens no afectats.

Altres característiques referents a la personalitats relacionades amb àmbits socioculturals són: els agrada participar en les tasques domèstiques un cop se’ls ha ensenyat i se’ls deixa participar, poden arribar a gaudir de les tasques escolars i laborals.

Com ja he comentat, esperava trobar un perquè sobre aquest “afecte” però no ha sigut així. Potser és una característica inherent a la malaltia i no té més explicació. Dit afecte l’he viscut i l’he vist en primera persona i... no té preu. Veure com sense dir rés més que “hola”, comencen a xerrar amb tu, com si de tota la vida ens coneguéssim i a explicar què els passa, què estan fent... crec que és extraordinari!

M’intriga saber si realment hi ha un perquè o si no té més explicació que la ja donada i si ho sabeu... us agrairé que m’ho deixeu en un comentari!

_Ingrid_

strawberry fields

Camps de maduixes és una de les tantes novel·les adolescents escrites per Jordi Sierra i Fabra. És una de les poques lectures obligatòries a l'ESO que he trobat interessants.

L'argument es centra en una noia exemplar, la Lluciana. Bona estudiant, li agradaven molt es escacs, sortia amb els amics... Un dia, un d'aquests amics li va dir que perquè no prenia una pastilla, èxtasi, que per un cop no passaria res: "Lluciana, ets massa correcta, no et farà cap mal una pastilla de res...!". Se la va prendre i va caure a terra. Un cop a l'hospital, els metges informen als familiars que la protagonista està en coma. Aquí comença tot.

La Lluciana està en un món paral·lel, on es debat minut a minut entre la vida i la mort. Es planteja el fet de sortir amb vida com un repte, fa un símil amb una partida d'escacs. Ella i la mort, una contra l'altre, un sol moviment pot ser decisiu i si perd...

Mentre ella va "jugant" amb tan difícil rival, els seus amics i familiars estan al seu costat en tot moment, sobretot el seu xicot i la seva germana petita.

Finalment, se'n surt amb èxit d'aquesta dura partida.

Personalment, trobo que la novel·la està molt ben escrita i ben encarada al públic al qual va dirigida. El relat és "típic": una noia exemplar, pren droga i se'n surt sense problema després de passar per un coma. Malgrat això, té un toc diferent, potser pel plantejament que fa amb el joc d'escacs o pels camps de maduixes.

A alguna part del llibre diu: res és real, no hi ha res per què preocupar-se... camps de maduixes per sempre. Quan la Lluciana està en aquest món paral·lel, són les paraules que li venen a la ment. Aquestes, són part d'una cançó dels Beatles, Strawberry fields. No sé el motiu, però se m'han quedat marcades.

A banda de la novel·la i centrant-me en l'autor... Un professor de literatura, al dir-li que creia que aquest home feia molt bona feina escrivint el que escrivia i com ho escrivia va dir: "bah... si de tot en fa una novel·la...!!!". Primer em vaig quedar una mica... però després vaig pensar: "quina sort, no? Si de tot en fa un llibre i a més té èxit..."

No he canviat d'opinió, crec que el que fa ho fa molt ben fet. Evidentment que no totes les seves novel·les són excel·lents, però... Per adolescents d'entre 15-16 anys, considero que té novel·les molt bones.

Us recomano que llegiu aquesta novel·la, és curteta, entretinguda i la seva lectura no es fa gens pesada.

Nothing is real and nothing get hung about... Strawberry fields forever!

_Ingrid_

[[[espai vital]]]

Quan vaig arribar a casa em vaig trobar sobre l'escriptori un article amb el titular: "espacio, por favor". Aquest article recull informacions de diferents estudis realitzats per antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs... sobre l'espai vital.

D'aquí i d'altres fonts he tret la informació sobre l'espai vital que trobareu a continuació.

L'espai vital és la distància que necessitem, respecte les altres persones, per no sentir-nos cohibits o amenaçats.

Què succeeix quan ens envaeixin el nostre espai? Actuem d'una manera agressiva, esquerpa i volem "solucionar-ho" quan més aviat millor. Resulta molt incòmode...

Tot depen de la relació i confiança que tinguem amb l'altre persona, de l'entorn, de les circumstàncies, d'altres factors...

A vegades ens sentim ofegats, pressionats, sense sortida... en aquestes ocasions val més apartar-ho tot per uns moments, deixar de pensar i quedar-te en el TEU espai vital (allà hi ha gairebé tot el que tu necessites, per això és el TEU espai i no el dels altres)

Us sona aquest vídeo? És de fa un any o dos, un anunci de televisió... crec que es veu bastant bé què és el nostre espai vital!

Que no us envaeixin el vostre espai... marqueu territori! (a no ser que vulgueu que ho facin... jo aquí ja no dic re!)

Aquí teniu l'últim post del meu blog d'aquest any!

Que vagi molt bé!

_Ingrid_

PD: m'agradaria haver posat alguna cosa més però no he trobat tanta informació sobre l'espai vital com esperava...

El niño con el pijama de rayas

Tenia ganes de fer aquest post, però mai trobava el moment.

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula, per tercera o quarta vegada i no me'n canso. També he de dir que no té punt de comparació amb el llibre i que el primer cop que la vaig veure em va decepcionar bastant (lo típic: passa per alt molts (moltíssims) detalls importants, comença a mig relat...). Per què la segueixo mirant? És la manera de recordar la història...

"El niño con el pijama de rayas" és un relat que em sembla diferent als altres. Evidentment que hi ha infinitat de llibres que parlin dels camps de concentració, del nazisme... però aquest té alguna cosa que el distingeix dels altres.

Explica la història des dels ulls d'un nen, Bruno. La seva innocència fa que comenci a relacionar-se amb un dels nens tancats al camp de concentració, un dels impediments és la tanca que els separa, que separa dos mons.

El pare del Bruno és el màxim cap del camp, i per "obligació" la família s'ha traslladat allà. Entre l'avorriment, el desconcert i la curiositat el protagonista comença a còrrer pel bosc fins que es troba de ple amb la tanca i a l'altra banda a l'Shmuel (nen jueu) assegut i amb la mirada perduda.

Des de llavors, va a veure'l cada dia d'amagat i li porta menjar. Shmuel és més conscient de la situació en general, mentre que en Bruno no entén el perquè de tot plegat...

No acaba amb un final idíl·lic, tot el contrari. Shmuel li explica que el seu pare ha desaparegut i que no el troben, Bruno (amb gran esperit d'aventurer) es proposa ajudar-lo. El dia següent l'Shmuel li porta un dels "pijames" que porten els reclusos i Bruno s'infiltra en el camp per intentar ajudar al seu amic. Entre empentes i batzegades acaben sense roba, amb multitud de gent, en una cambra de gas...

A banda d'aquesta trama, que és la principal, n'hi ha d'altres. Per exemple: la relació del pare amb els avis d'en Bruno, la preocupació constant de la mare pel mal ambient on estan creixent els seus fills, com es va deteriorant la relació entre ambdós progenitors...

M'agrada perquè es veu fins a quin punt un nen de nou anys no és conscient de tot allò que l'envolta. Malgrat això es reflexa perfectament com es va enfortint dia a dia la relació entre els dos protagonistes (Bruno i Shmuel).

No tinc cap comentari negatiu per la novel·la, no puc. Personalment, crec que és un dels millors relats que he llegit mai!!!

Si algú se'l volia llegir, ho sento per haver revelat el final! Però de totes maneres, us animo a fer-ho. Ja em direu que us sembla!

Que acabeu de passar unes bones festes!

_Ingrid_

consumisme&crisi

Arriba Nadal i sembla que tot és més maco, més brillant, més gros, més...... millor. L'amor sembla més amor, els amics més amics i la família més família que mai!

Ens veiem "arrossegats" a anar voltant botiga per botiga per trobar un regal que ens faci el pes: "aquest no m'agrada, això ja ho té, això no ho farà servir..." i així ens podem passar hores. Anem voltant fins que hi ha alguna cosa que ens convenç, potser no del tot, però lo important és que tornem a casa amb la feina feta.

No ens estimarà més qui ens faci el regal més gros o més car, no?!?

Tothom parla del consumisme però cada any fem el mateix. Ningú ens obliga a comprar res, però hi ha aquesta "mentalitat" establerta.

Comencem comprant un dècim de loteria, aliments cars pels àpats que tindrem durant aquest dies, roba nova, regals, mooooolts regals.... i com acabem?

Amb un bon plec de dècims no premiats, sobres a la nevera que acabaran a les escombraries fetes malbé i molts papers del regal...!!!

Què passarà aquest any? Seguirà present el consumisme tenint la crisi al darrera?

Crec que si, si més no... sortiu al carrer i observeu. Bosses plenes, moltíssima gent al carrer voltant botigues, cues a les caixes a l'hora de pagar...! Necessitem més proves per veure que a la gent la crisi no li afecta tan com diuen? Potser si que els hi afecta, però retallen d'una altra banda i no per Nadal no s'estan de re. Curiós... però són els seus diners!

Està bé fer regals, però tampoc hem d'anar a l'extrem de comprar, comprar i comprar.

Espero que us vagi molt bé el Nadal i que disfruteu de la família i de la companyia de les persones que teniu al costat, que en definitiva... és el que importa, no? (Si us fan regals, que segur que algun us en faran, tampoc els hi fareu un lleig dient que "ja està bé de comprar", no?...!)

PD: no estic en contra del Nadal ni de fer regals, eh!

_Ingrid_

al·lucinacions i deliris... un món apart!!!

Què veuen o senten els malalts que pateixen al·lucinacions o deliris? Com diu el títol del post... un món apart!

Tenia curiositat per saber una mica més sobre el tema i em vaig posar a buscar. El que més em va cridar l'atenció no van ser ni les causes, ni el tractament... sinó els diferents tipus de deliris i al·lucinacions.

Tan una cosa com l’altra són símptomes psicòtics no una malaltia o trastorn pròpiament dit.

AL·LUCINACIONS

Consisteixen en sentir coses que no existeixen mentre una persona està desperta i conscient, és a dir, percepció en absència d’un objecte o estímul extern. La persona està totalment convençuda de la realitat de dita percepció.

Hi ha diferents tipus d’al·lucinacions, depenent de la seva afectació. Una dada curiosa és que les que estan relacionades amb l’olfacte o el gust són poc freqüents.

- Auditives: són les més freqüents i es basen en escoltar veus alienes (que no existeixen) que dialoguen entre si sobre el mateix pacient o pensament. Aquest es sent subjecte a les argumentacions que poden realitzar aquestes veus sobre ell. Generalment tenen un caire negatiu i desagradable. Són molt característiques dels trastorns esquizofrènics.

- Visuals: es veuen coses que no existeixen i se n’està completament convençut.

- Somàtiques: percepció de sensació corporal estranya com d’electricitat, de cremades, sent com si estigués petrificat, buit, ple de líquid…

-Tàctils: generalment es refereixen a sensacions cutànies. El malalt sent que el toquen, l’agafen, el punxen, l’entravessen, el graten…

DELIRIS

Falsa creença basada en una inferència incorrecta relativa a la realitat externa, que és fermament sostinguda, encara que hi ha proves (referències) que demostren el contrari.

Es classifiquen segons el contingut:

- Persecució: es senten observats i el “blanc” de la gent i dels seus comentaris.

- Culpa: estan molt deprimits i sovint tenen ideacions suïcides

- Ruïna: El pacient es veu en un estat de màxima pobresa.

- Control: sensació subjectiva d’estar sota el control d’algú.

- Gelosia: està totalment convençut que la seva parella no és fidel.

- Somàtics: convicció que els òrgans han deixat de funcionar.

- Hipocondríac: convicció d’estar afectat per mals terribles (càncer, tuberculosis…) que es manifesten amb falsos símptomes.

- Religiosos o místics: la temàtica incideix en Deu o altres personatges similars.

- Nihilistes: sensació que un mateix o els altres no existeixen

- Deliri de Cotard: creença que un mateix està mort

- Referència: qualsevol acció dels altres o successos habituals estan referits al pacient

- Capgras: el subjecte està convençut que un impostor està ocupant el lloc del seu fill, cònjuge o alguna persona propera.

- Erotomaníac: convicció de ser estimat per una persona d’una categoria superior.

- Fantàstics: deliris físicament impossibles (presencia d’extraterrestres, per exemple)

- Parasitosis: creença d’estar infectat per insectes o altres cossos estranys sota la pell.

- Dismòrfics: el pacient està convençut que té alguna deformitat.

Fins aquí la classificació... suficient, no?

Espero que si més no... us hagi encuriosit el post!

_Ingrid_

expressió facial

Amb una mirada n'hi ha prou, podem detectar INSTANTÀNIAMENT (alguns més que d'altres) l'estat d'ànim, els sentiments, les emocions (l'estat emocional) d'una persona. Això és deu a l'EXPRESSIÓ FACIAL, ja que és el mitjà més ric i important per expressar-nos sense haver de parlar.

Aquí es fa patent una interacció entre ment (allò que pensem) i cos (moviment dels músculs). Com podem expressar (sovint sense ser conscients) amb la cara totes aquelles coses que se'ns passen pel cap...? Personalment, ho trobo un fenomen excepcional, extraordinari!!!

El nostre sistema de respostes (a la presentació de diferents estímuls) involucra les expressions facials. Els 42 músculs de la cara poden causar 40 accions musculars independents, però si es coordinen formen una llarga cadena de possibles respostes. Un petit grup d'aquestes respostes són universals i s'associen als denominats ESTATS EMOCIONALS PRIMARIS.

Estats emocionals primaris

Sorpresa: sobresalt, emoció, desconcert, de caràcter transitori

Indicadors facials:

• Celles aixecades, fent una corba i elevant-se
• Pell estirada sota les celles
• Arrugues horitzontals al front
• Parpelles obertes (parpella superior aixecada i parpella inferior baixada)
• Mandíbula oberta, llavis i dents queden separades però sense tensió (en alguns casos)

Por: anticipació d'una amenaça o perill que produeix ansietat, incertesa, inseguretat

Indicadors facials:

• Celles aixecades i contretes, a la vegada
• Arrugues a la part central del front, focalitzades en aquesta zona (no s'extenen a tot el front)
• Parpella superior aixecada, parpella inferior en tensió i apujada
• Boca oberta, llavis entre oberts (tensos i lleugerament contrets cap enrere)

Disgust/Aversió: fàstic, solem allunyar-nos de l'estímul que ens produeix aquesta sensació

Indicadors facials:

• Llavi superior aixecat
• Llavi inferior també aixecat i empenyent cap a dalt el llavi superior, o bé tirat cap a baix i lleugerament endavant
• Nas arrugat
• Galtes aixecades
• Apareixen línies d'expressió sota la parpella inferior
• Celles baixes, empenyent cap a sota la parpella superior

Ira: còlera, ràbia, enuig, ressentiment, fúria, irritabilitat

Indicadors facials:

• Celles abaixades i contretes, a la vegada
• Línies d'expressió entre les celles
• Parpella inferior tensa (pot estar aixecada o no)
• Parpella superior tensa (pot estar abaixada o no depenent de l'acció de les celles)
• Mirada dura, els ulls poden semblar prominents
• Els llavis poden estar en una d'aquestes dues posicions: contínuament contrets amb les comissures rectes o baixes; o bé oberts, tensos i en forma quadrangular (com si s'estigués cridant)
• Les pupil·les poden estar dilatades

Alegria: felicitat, diversió, eufòria, gratificació, produeix sensació de benestar i seguretat

Indicadors facials:

• Comissures dels llavis cap enrrere i cap a dalt
• La boca pot estar oberta o no, amb exposició de les dents o no
• El plec nasolabial, baixa des del nas fins a la vora exterior per fora de la comissura dels llavis
• Galtes aixecades
• Apareixen arrugues sota la parpella inferior
• Les "potes de gall" van cap a fora, des de l'angle extern de l'ull

Tristesa: pena, soledat, pessimisme

Indicadors facials:

• Els angles interiors dels ulls van cap a munt
• La pell de les celles forma un triangle
• L'angle interior de la parpella superior s'aixeca
• Les comissures dels llavis s'inclinen cap a baix, o els llavis tremolen

Un cop vistes les sis emocions "primàries", es pot dir que no hi ha cap zona de la cara que reveli millor les emocions que una altra. Per cada emoció concreta hi ha una zona determinada que ens proporciona més informació de dita emoció: zona nas-galtes-boca és essencial per expressar disgust, els ulls-parpelles per expressar por, celles-front i ull-parpelles per la tristesa, galtes-boca i celles-front per la felicitat, la sorpresa es manifesta en totes les zones de la cara.

Sí que és cert que els ulls tenen gran importància en l'expressió facial, i segurament veient només aquesta part podríem deduir de quina emoció es tracta.

S'han portat a terme molts estudis sobre l'expressió facial, però en concret n'he trobat dos que són bastant interessants.

• El primer parla d'una investigació feta per experimentadors israelians, els quals han descobert que les expressions facials poden heretar-se. És sabut, per tothom, que les expressions facials, entre la mateixa família, són similars. L'estudi el van realitzar amb persones cegues de naixement, analitzant les expressions facials de 21 voluntaris. Van descobrir que aquest voluntaris cecs tenien les mateixes expressions (amb el moviment dels mateixos músculs) que els seus parents, malgrat que mai els havien vist. Cal dir que on hi havia més correlació era amb les emocions negatives. Els investigadors van concloure l'estudi dient: "Hem descobert que les expressions facials són típiques d'una família, una espècie de firma facial".

• El segon estudi parla de la diferència entre gèneres. S'ha comprovat que el sexe femení té més facilitat per captar millor les expressions facials i les senyals emotives, a més, aquesta capacitat augmenta amb l'edat.

Les emocions i l'expressió d'aquestes és tan important, que fins i tot s'ha creat un "codi" pels chats (i similars eines de comunicació via internet).

Tothom sap què vull dir si poso.....

• ;) || :p || ^^ || :) complicitat, acord, felicitat, alegria
• :( tristesa, quan alguna cosa no ens agrada
• :O sorpresa
• T_T plor
• >_< enuig
• :S desconcertat

............... (n'hi ha moltíssims, amb els que he posat crec que ja queda exemplificat)

He trobat un vídeo on un nen va canviant d'expressions. Fixeu-vos com va movent ulls, boca, galtes....

Les expressions facials, es poden controlar? Crec que no, si més no... això sembla!

Diuen que la cara el el reflex de l'ànima, no?

_Ingrid_

quines ulleres em poso? unes de noves?

Després d'haver-nos presentat diferents visions, punts de vista o ulleres en el món de la psicologia em pregunto si no n'hi ha cap que s'adeqüi a un dels dubtes que em van sorgir a la classe del dilluns.

Fa dos o tres sessions que estem tractant l'enfocament sistèmic relacional. Recordo com ahir algú va nombrar el psicoanàlisi. Això em va portar a recordar la importància que tenia per aquesta perspectiva conèixer la causa per la qual era originada el problema o trastorn.

Però tornant a aquest enfocament, sabem que es basa en el funcionament del sistema en el que es mou el subjecte. Concretant una mica més: la persona afectada és la indicadora que hi ha alguna disfunció en el seu sistema, no ha de ser ella la que ha de patir el trastorns o la que tingui el problema.

Un cop sabent això i fent una comparació... Tenim dos enfocaments diferents: un considera essencial saber allò que ha desencadenat el problema per poder arribar-hi de ple i solucionar-lo; mentre que l'altre creu que no cal saber la causa, no li dona cap importància, sinó que aquesta recau en el sistema.

Personalment, crec que ambdues són bones perspectives.... què faig? psicoanàlisi o perspectiva sistèmica relacional?

No m'agrada posicionar- me i menys pensant que tan una com l'altre "tenen raó". Considero important saber què ha originat el problema, com també considero important tenir present el sistema en el que es desenvolupa i es relaciona el subjecte afectat.

Per tant... què? Unes ulleres noves?

Qui sap... aquí ho deixo!

_Ingrid_