BURUNDANGA

Després d'uns quants mesos sense publicar res, torno a engegar amb una novetat: la burundanga.

Suposo que us estareu demanant què és, no? Bé, la burundanga (també coneguda com escopolamina) és una nova i sorprenent droga. No deixa rastre en el cos per més de 24 hores després d'haver-la pres.

Hi ha diferents maneres de fer-ho: inhalant-la (presentada en pols) o bé ingerint-la (trobant-la en aquest cas en estat líquid). Un altre aspecte a considerar és que el simple fet de tocar-la ja desencadena en el nostre organisme tot el seguit d'efectes pertinents al seu consum (podríem batejar aquest fet com "consum cutani").

La conseqüència més coneguda de la burundanga és l'alteració de l'estat de consciència del consumidor provocant docilitat, pèrdua de memòria i donant peu a una actitud completament complaent. No és com altres drogues que deixen a la persona en un estat d'inconsciència total, sinó que la persona que pren dita droga és conscient però perd totalment la voluntat i oblida tot allò que ha succeït des del moment que la consumeix.

La burundanga sol ser utilitzada amb el fi d'extreure quelcom o de beneficiar-se d'alguna persona, que es converteix llavors en víctima. En la majoria de casos que es coneixen són violadors o lladres els que n'han fet ús.

Al diari La Vanguardia d'avui (6 de setembre de 2010) ha sortit un article referent a aquesta substància on s'exposa un cas d'un noi que tan sols recorda estar prenent quelcom en un bar; haver parlat amb una noia, tot rebutjant una invitació que aquesta li feia, i té lleugers records d'anar entregant bitllets de 50 euros a aquesta persona. Passades unes hores es va despertar en un banc del carrer, on havia dormit, i es va dirigir cap a casa seva (explica que encara no sap com hi va poder arribar). En trobar-se davant de la porta va veure que no tenia les claus i al poder contactar amb els seus pares gràcies a un veí, el van poder portar a l'hospital. Un cop allà, degut a que ja havien passat unes hores, quan es van dur a terme les analítiques toxicològiques pertinents no van poder determinar si es tractava o no d'una intoxicació per burundanga. Malgrat això, tots els símptomes apuntes a que si.

Fins aquí el post d'avui. Espero que, si més no, l'hagueu trobat interessant o curiós.

Fins aviat!

_Ingrid_

forever young

Existeix la font de l'eterna joventut? La cirurgia? Píndoles màgiques? Cremes anti-age? I si existeix i no l'hem trobat?

Realment podem ser eternament joves? Es pot ser forever young? Crec que no, tot i que hi ha gent que no es cansa d'intentar-ho...

Vaig veure a la televisió, un dels reportatges de Callejeros titulat: Eterna juventud. Sortien senyores de més de 60 anys amb una pell més que perfecte i amb més cicatrius que si haguessin participat en una guerra, cirurgians fent implantacions de cabell perquè senyors a qui ni certa edat ni la calvície perdonen poguessin tenir una perfecta melena, implantacions de teixit a la panxa per simular uns abdominals marcats, implantacions de pit per esquivar els efectes de la gravetat...

On ens porta tot això? Realment totes aquestes persones es volen quedar "atrapades" en una falsa joventut?

Sincerament, crec que ho tenen difícil perquè els anys no perdonen i el temps passa per tothom.

Llegint entre línies, això ens porta a debatre sobre un altre tema que hi està estretament lligat: la GRAN importància de l'aparença física en la societat actual.

Per molt que diem que la cosa està canviant, que anem cap a millor... No ens enganyem, el físic importa, en contra del que moltes persones voldrien. Més o menys, però importa.

Aquest concepte té moltíssima importància en els adolescents (tot i que també en altres col·lectius). Això queda reflectit amb la quantitat de noies afectades per l'anorèxia o la bulímia, l'obsessió de moltes d'elles pel tamany del seu pit...

Personalment, crec que s'està arribat a uns extrems massa extrems, crec que estem anant més allà dels extrems, sortim dels límits... Penso que ens costarà moltíssim arribar a un punt en què les coses tornin a la "normalitat". Poso "normalitat" perquè per nosaltres tot això que estem vivint és normal però si intentem prendre una posició objectiva fora de tot allò que ens envolta, si aconseguim veure-ho des de fora, veurem que tot això de normal en té ben poc.

Fins al pròxim post!

_Ingrid_

tristesa, por, enuig/ira, disgust/fàstic, menyspreu, sorpresa, felicitat.......... MICROEXPRESSIONS

Anteriorment, ja vaig fer un post d'expressions facials i també he vist que alguns dels altres blogs també en fa referència. Tot i això, he trobat unes imatges i una mica de bibliografia sobre les microexpressions que he volgut incloure en el blog.

Les microexpressions són expressions facials que duren entre una dècima de segon i pocs segons i són indicadores d'un conflicte emocional en la persona.

El concepte que tenim avui sobre aquest terme, ja va ser descrit per Kenneth S. Isaacs i Ernest A. Haggard en un article científic l'any 1966, però s'hi van referir com "expressions micromomentànies".

Mark Frank, un professor de comunicació de la Universitat de Buffalo, ha inventat mètodes per reconèixer i llegir amb precisió senyals conductuals conscients i inconscients que poden indicar mentida o d'altres emocions.

Malgrat això, el gran expert en expressió facial i microexpressions és Paul Ekman. Tan és així que va ser el primer en postular que les emocions bàsiques (tristesa, por, enuig/ira, disgust/fàstic, menyspreu, sorpresa i felicitat) tenen una expressió facial universal i es manifesta de forma similar arreu del món.

De fet, Frank va treballar amb Ekman durant els seus anys postdoctorals. Partint d'aquesta labor conjunta, Frank ha seguit treballant en aquesta especialitat i ha identificat i aïllat moviments específics i, a vegades, del tot involuntaris.

Frank va definir les microexpressions com: expressions facials fugaces que són expressades per moviments ínfims i inconscients de diversos músculs facials.

PD: Si us interessa el tema, se n'ha fet una sèrie protagonitzada per l'home que surt a les fotografies... Lie to me, Miénteme.

_Ingrid_

Bluma Zeigarnik

Buscant informació sobre l'alquímia emocional, he acabat llegit un article que parlava de l'efecte Zeigarnik.

Bluma Vulfovna Zeigarnik fou una psicòloga i psiquiatra rusa que va descobrir l'efecte que porta el seu nom. Treballà amb Vigotsky i fou cofundadora de la Universitat Estatal de Moscú.

Bluma, veient que un cambrer se'n recordava d'una llarga llista de comandes pendents i a penes recordava quin plat era el que acabava de servir, es va interessar per aquest fenomen.

Així, es defineix l'efecte Zeigarnik com la tendència a recordar millor les tasques inacabades o interrompudes que aquelles que han estat completades.

On està el perquè de tot això? Va explicar que el fet que aquestes tasques estiguessin inacabades o fossin interrompudes provocava certa tensió en la ment de l'individu i aquest experimentava una forta motivació/instint per acabar-les.

Això es pot aplicar a, per exemple, que un estudiant recorda millor la teoria d'aquelles classes en que es fa una pausa o descans que no aquelles que es fan seguides (aquí també hi intervenen els ritmes ultradians). Una altra exemple és que sovint actuem millor fent una pausa que no "fent" qualsevol cosa en el moment (per exemple, en situacions estressants, és millor deixar la tasca a mitges i reprendre-la posteriorment)

Aquest plantejament sembla simple, però és del tot efectiu. Sense anar més enllà, és una de les tècniques d'estudi més aplicades en el moment.

Un altre article que he llegit sobre dit efecte defensava les partides de Play Station i el bé que poden fer entre hores d'estudi, en contra del que diuen les mares quan veien als seus fills jugant'hi.

La gent que ho deixa tot a mig fer no és que sigui un despreocupat, sinó que aplica l'efecte Zeigarnik a tot el que fa!

Conclusió?

No sempre és dolent deixar coses a mig fer, però en canvi si que ho és anar donant pals de cec...

_Ingrid_

PD: ara que és època d'examens, feu cas del post i feu pauses entre hores d'estudi o aprofiteu per jugar a la play!!!

lluitant per sobreviure

Com un món tan avançat, una societat tan efectiva amb uns recursos impressionants deixa que hi hagi gent que s'estigui morint sota les runes?

Entenc que es fa difícil la tasca de repartir tota l'ajuda enviada per altres països, entenc que hi ha multitud de gent afectada, entenc que el nombre tan elevat de cadàvers ho dificulta tot però no entenc com pot ser possible...

El passat dia 12 de gener, va tenir lloc a Haití un terratrèmol de magnitud 7 a l'escala de Richter (bastant elevat). Haití, conegut com el país més pobre d'Amèrica amb més del 80% de la població vivint per sota els llindars de pobresa. Port-au-Prince ha sigut la ciutat més afectada per dita catàstrofe.

Es reconten uns 50.000 morts fins el moment, però possiblement augmentaran fins a 200.000 quan es trobin tots els cadàvers enterrats per les runes.

Incomunicats, sense aigua potable, ni medicaments, ni menjar, ni suficients instal·lacions disponibles on realitzar cures mèdiques els haitians estant lluitant per sobreviure minut a minut.

He escoltat avui que les ajudes que s'envien d'altres països s'estan apilant als aeroports. Perquè? Coses curioses de la vida, no? Gent morint-se i les ajudes apilades a l'aeroport... Manca de personal? Qui sap...

M'ha semblat important fer referència a aquesta catàstrofe en el blog. M'impacta moltíssim.

He trobat dos vídeos on es pot veure clarament què està passant allà, amb que ens trobaríem si passegéssim pels carrers de Port-au-Prince. No és sensacionalisme ni morbo, simplement és la realitat que s'està visquent: crits, cadàvers, runes, desesperació, escassa ajuda...

Us n'adjunto un parell, el primer és una filmació i el segon és un recull de fotografies.

_Ingrid_

meth

Meth, cristal o metamfetamina... "la droga més perillosa del món". Com diuen en el vídeo que us adjunto més avall: es una droga que se ha diseñado para engañar al cerebro.

No tenia ni idea de lo letal que podia arribar a ser aquesta droga, l'havia sentit nomenar però res més lluny d'això... M'ha sobtat moltíssim que els seus efectes siguin fins a sis vegades més potents que el de la cocaïna. També el canvi d'aparença que presenten les persones que en consumeixen, sembla mentida com una dosis tan petita (presa repetidament) pot tenir tal afectació. Les persones estan irreconeixibles, amb la cara desfigurada i la majoria pateixen un dels efectes secundaris més comuns dins el consum de meth: la pèrdua de les dents. Els seus efectes són una mescla dels de l'LDS (al·lucinacions) i dels de la cocaïna (exaltació i eufòria). Aquesta mescla es tradueix en un còctel explosiu.

Dita droga, ha estat dissenyada per produir exactament els efectes que produeix. Afecta sobre el neurotransmissor de la dopamina.

Una altra informació que m'ha cridat completament l'atenció és el fet que aquesta droga ens la podem fabricar a casa, ja que s'utilitzen substàncies i eines ben comuns i fàcils d'aconseguir. Un dels policies que surten en el vídeo ensenya com fer la mescla de tal manera que obtinguem dita droga, també diu que: "si puedes hacer galletas de chocolate, puedes hacer metamfetamina"

A continuació, us adjunto (amb el link, ja que no ho puc adjuntar de cap altra manera) el documental de National Geographic que ens va comentar a classe l'Ernest: "La droga más peligrosa del mundo"

Us animo a mirar-lo perquè explica coses realment inesperades, noves, increïbles i completament interessants.

(Segurament us farà mandra clicar els links, però us asseguro que val la pena)

Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=v4xuKp1cSLQ

Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=30zhsYsr9Fk&feature=related

Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=9H9Y9Ou4Dqc&feature=fvw

Part 4: http://www.youtube.com/watch?v=dG3tRP8bAgk&feature=related

Part 5: http://www.youtube.com/watch?v=-08J6Iadsdc&feature=related

Espero que us hagi agradat el documental i el post!

_Ingrid_

afectuositat

La forma de retràs mental més comú és el Síndrome de Down. El seu origen regeix en un defecte cromosòmic: el cromosoma 21 està repetit dues vegades, fet que tècnicament es coneix com trisomia. Això fa que es creïn algunes anomalies que durant l’embaràs ja es poden detectar. Cal dir també que no hi ha cap propensió genètica que expliqui la seva aparició, tot i que es sap que l’edat de la mare influeix en dita condició.

Pel que fa als efectes físics, crec que no cal que els descrigui perquè s’aprecien a simple vista. El que més em crida l’atenció són alguns dels trets psicològics que els fa diferents de la resta.

La majoria dels afectats són molt més afectuoses i cooperadores que la resta. Aquest fet em crida moltíssim l’atenció i he estat buscant informació sobre el tema. No he trobat exactament el que buscava, però he recopilat informacions importants sobre el Síndrome de Down.

A aquesta característica, se li afegeixen el fet que siguin molt més agradables, molt sociables, poc agressius, gens exigents, divertits, que presentin menys capacitat per inhibir-se i que no presentin mal humor. En ocasions, poden presentar conductes persistents i resistència als canvis.

Inicialment fan “el primer contacte” i ràpidament inicien conversa. No els cal el mateix temps que una altre persona per agafar la suficient confiança per començar a dialogar. És igual de què es parli, però a ells els hi agrada intervenir i dir la seva. També recorren fàcilment a la mímica i els agrada adoptar el rol d’imitadors.

Dites habilitats de caràcter psicològic que posseeixen els afectats pel Síndrome de Down no són tan fàcilment visibles en nens no afectats.

Altres característiques referents a la personalitats relacionades amb àmbits socioculturals són: els agrada participar en les tasques domèstiques un cop se’ls ha ensenyat i se’ls deixa participar, poden arribar a gaudir de les tasques escolars i laborals.

Com ja he comentat, esperava trobar un perquè sobre aquest “afecte” però no ha sigut així. Potser és una característica inherent a la malaltia i no té més explicació. Dit afecte l’he viscut i l’he vist en primera persona i... no té preu. Veure com sense dir rés més que “hola”, comencen a xerrar amb tu, com si de tota la vida ens coneguéssim i a explicar què els passa, què estan fent... crec que és extraordinari!

M’intriga saber si realment hi ha un perquè o si no té més explicació que la ja donada i si ho sabeu... us agrairé que m’ho deixeu en un comentari!

_Ingrid_

strawberry fields

Camps de maduixes és una de les tantes novel·les adolescents escrites per Jordi Sierra i Fabra. És una de les poques lectures obligatòries a l'ESO que he trobat interessants.

L'argument es centra en una noia exemplar, la Lluciana. Bona estudiant, li agradaven molt es escacs, sortia amb els amics... Un dia, un d'aquests amics li va dir que perquè no prenia una pastilla, èxtasi, que per un cop no passaria res: "Lluciana, ets massa correcta, no et farà cap mal una pastilla de res...!". Se la va prendre i va caure a terra. Un cop a l'hospital, els metges informen als familiars que la protagonista està en coma. Aquí comença tot.

La Lluciana està en un món paral·lel, on es debat minut a minut entre la vida i la mort. Es planteja el fet de sortir amb vida com un repte, fa un símil amb una partida d'escacs. Ella i la mort, una contra l'altre, un sol moviment pot ser decisiu i si perd...

Mentre ella va "jugant" amb tan difícil rival, els seus amics i familiars estan al seu costat en tot moment, sobretot el seu xicot i la seva germana petita.

Finalment, se'n surt amb èxit d'aquesta dura partida.

Personalment, trobo que la novel·la està molt ben escrita i ben encarada al públic al qual va dirigida. El relat és "típic": una noia exemplar, pren droga i se'n surt sense problema després de passar per un coma. Malgrat això, té un toc diferent, potser pel plantejament que fa amb el joc d'escacs o pels camps de maduixes.

A alguna part del llibre diu: res és real, no hi ha res per què preocupar-se... camps de maduixes per sempre. Quan la Lluciana està en aquest món paral·lel, són les paraules que li venen a la ment. Aquestes, són part d'una cançó dels Beatles, Strawberry fields. No sé el motiu, però se m'han quedat marcades.

A banda de la novel·la i centrant-me en l'autor... Un professor de literatura, al dir-li que creia que aquest home feia molt bona feina escrivint el que escrivia i com ho escrivia va dir: "bah... si de tot en fa una novel·la...!!!". Primer em vaig quedar una mica... però després vaig pensar: "quina sort, no? Si de tot en fa un llibre i a més té èxit..."

No he canviat d'opinió, crec que el que fa ho fa molt ben fet. Evidentment que no totes les seves novel·les són excel·lents, però... Per adolescents d'entre 15-16 anys, considero que té novel·les molt bones.

Us recomano que llegiu aquesta novel·la, és curteta, entretinguda i la seva lectura no es fa gens pesada.

Nothing is real and nothing get hung about... Strawberry fields forever!

_Ingrid_