"lo bueno es mucho más que breve"

Naixem i morim sols. Només existeix el jo, el meu jo. Per molt que compartim vivències o sentiments amb algú altre, en última instància estem sols. Només jo i el meu jo.

Estem rodejats d'estímuls (llums, colors, sorolls...) però estem absolutament sols. El jo i els meus pensaments.

Aquestes reflexions ens mostren que per molts amics que tinguem, tot i que la nostra família ens recolzi, encara que ens recolzés la humanitat sencera... seguim estan sols en allò més complicat que existeix al món: la vida.

Què és la vida? Com jo he arribat a ser com sóc i a estar on estic? Estic realment sola? Què és realment el món? Grans preguntes... Amb resposta? No ho sé...

Només sé que fa res, treia el cap en aquest món, que cada cop va a menys. Començava a parlar i a relacionar-me amb els altres.

Me'n recordo que quan feia els 10 anys era la nena més feliç del món. GUAU!!! Dos xifres... un 1 i un 0!!! "Estàs creixent", pensava.

De cop em vaig plantar als 15 i no sé perquè tenia la sensació que les coses canviarien. Als 16 em va succeir una cosa semblant.

Després, els 17 (bastant recents). Gairebé amb el batxillerat tret i la selectivitat a tocar.

Selectivitat feta, l'estiu passat, els 18 ja estan aquí, inici d'una nova vida i d'uns nous estudis, canvis.

Eh, que ja estic als 18 i gairebé sense adonar-me'n!

Com passa el temps, no?

Recordo amb un somriure a la boca com amics dels meus pares deien: "el riure d'aquesta nena s'encomana" I pobre de mi... encara reia més i més! En aquells moments no tenia preocupacions, ni prejudicis i dubto que recorregués als mecanismes de defensa...!

GRANS MOMENTS.

On són? Només al meu cap i tampoc sé del cert si hi són allà...

Després de llegir això potser us preguntareu quin és l'objectiu del post o si simplement en té...

Vaig començar volent fer una simple reflexió però he acabat amb una finalitat: mostrar que lo bueno es mucho más que breve...

Crec que la vida és alguna cosa extraordinària i que l'hem d'aprofitar tal i com ve, afrontar-la de

cara i lluitar contra les possibles adversitats.

Fer com si fóssim surfers sobre una onada. Simplement anar fent depenent del com bufi el vent.

El pas del temps també dóna per pensar...! No me n'he adonat i ja estic a la universitat...!

Sembla que era ahir quan jugava amb les amigues després de l'escola o quan tot em feia gràcia...!

I què ens queda?

RES

Records, pensaments, sensacions i... el jo, el meu jo, l'únic jo.

Passa la vida, el temps i la única cosa que queda immutable és el jo, el meu jo.

Reflexioneu-hi crec que aquesta frase (extreta d'una cançó) ho diu clarament:

lo bueno es mucho más que breve

_Ingrid_