afectuositat

La forma de retràs mental més comú és el Síndrome de Down. El seu origen regeix en un defecte cromosòmic: el cromosoma 21 està repetit dues vegades, fet que tècnicament es coneix com trisomia. Això fa que es creïn algunes anomalies que durant l’embaràs ja es poden detectar. Cal dir també que no hi ha cap propensió genètica que expliqui la seva aparició, tot i que es sap que l’edat de la mare influeix en dita condició.

Pel que fa als efectes físics, crec que no cal que els descrigui perquè s’aprecien a simple vista. El que més em crida l’atenció són alguns dels trets psicològics que els fa diferents de la resta.

La majoria dels afectats són molt més afectuoses i cooperadores que la resta. Aquest fet em crida moltíssim l’atenció i he estat buscant informació sobre el tema. No he trobat exactament el que buscava, però he recopilat informacions importants sobre el Síndrome de Down.

A aquesta característica, se li afegeixen el fet que siguin molt més agradables, molt sociables, poc agressius, gens exigents, divertits, que presentin menys capacitat per inhibir-se i que no presentin mal humor. En ocasions, poden presentar conductes persistents i resistència als canvis.

Inicialment fan “el primer contacte” i ràpidament inicien conversa. No els cal el mateix temps que una altre persona per agafar la suficient confiança per començar a dialogar. És igual de què es parli, però a ells els hi agrada intervenir i dir la seva. També recorren fàcilment a la mímica i els agrada adoptar el rol d’imitadors.

Dites habilitats de caràcter psicològic que posseeixen els afectats pel Síndrome de Down no són tan fàcilment visibles en nens no afectats.

Altres característiques referents a la personalitats relacionades amb àmbits socioculturals són: els agrada participar en les tasques domèstiques un cop se’ls ha ensenyat i se’ls deixa participar, poden arribar a gaudir de les tasques escolars i laborals.

Com ja he comentat, esperava trobar un perquè sobre aquest “afecte” però no ha sigut així. Potser és una característica inherent a la malaltia i no té més explicació. Dit afecte l’he viscut i l’he vist en primera persona i... no té preu. Veure com sense dir rés més que “hola”, comencen a xerrar amb tu, com si de tota la vida ens coneguéssim i a explicar què els passa, què estan fent... crec que és extraordinari!

M’intriga saber si realment hi ha un perquè o si no té més explicació que la ja donada i si ho sabeu... us agrairé que m’ho deixeu en un comentari!

_Ingrid_