Un altre documental impactant... "Las habitaciones de la muerte". Imatges que ens van deixar K.O... completament fora de joc, desencaixats. Impotència...!
Se'm va remoure tot quan vaig veure en un orfenat bebès lligats de peus, embolicats amb moltíssimes capes de roba, paper... Infants malalts, amb alguna discapacitat o alguna malformació deixats, abandonats, sense cap mena d'atenció o cura.
Desprès de veure'l, va sorgir una discussió: és necessari que ens mostrin aquestes imatges per adonar-nos de com està el món?
Uns deien que no... no cal arribar a aquest extrem! Sabem com és la realitat, però moltes vegades no ens en volem adonar, aquí rau el problema!!!
Els altres (la majoria) deien que si, és completament necessari. Així veiem què succeeix, ho vivim en primera persona. Defensaven aquesta postura amb una oposició radical a l'altra. Suposo que creuen que ojos que no ven, corazón que no siente, per això afirmen que és absolutament necessari mostrar imatges d'aquest caire.
Els escoltava però no sabia ben bé a favor de qui posicionar-me... D'una banda creia fermament que no calia arribar a un punt tan extremista; però per l'altra, pensava que si no es mostrava el que estava succeint pel món, no en tindríem coneixement i per tant, mai podríem arribar a solucionar res!
Difícil decisió...
Fa cosa d'un mes, va sortir a la televisió una entrevista que li feien a una dona maltractada (amb conseqüències més que visibles). Mentre li feien l'entrevista estava a casa seva, estirada al sofà, amb un collarí que li immobilitzava el coll, la cara plena de morats, li faltaven dents... En aquest cas em va passar el mateix. Amb les meves companyes de pis vam començar-ho a parlar i vam arribar a al mateix punt: unes deien que sí, completament a favor de que sortissin aquestes entrevistes, ja que podien fer obrir els ulls a altres persones que estiguessin en la mateixa situació; mentre que les altres deiem que no, que era immoral que es mostressin aquest tipus d'imatges... no calia arribar fins aquest punt (veure la dona acabada de sortir de l'hospital, amb seqüeles més que patents)
Ara per ara, tinc una opinió mixta... ni una ni altra (o una mescla de les dos)
Tornant al documental, vaig veure que em costaria molt (crec que no podria) fer veure com si no passés res i seguir gravant com feien els periodistes que van realitzar el documental...! Crec que estar allà, veient els nadons com estaven i no poder fer res... no em puc imaginar lo impotents que es deurien sentir...!
Per últim, em reitero. Ens estem immunitzant? Dilluns em vaig adonar que si, vaig veure la resposta claríssima. Crec que ens estem insensibilitzant d'una manera mai vista (almenys jo...). No m'agrada gens...
Creieu que si, que ens estem immunitzant? És necessari mostrar aquestes imatges?
_Ingrid_
Hola, Ingrid!
ResponderEliminarPer començar, jo crec que si és "necessari". O sigui, som estudiants de psicologia, estavem tractant temes referents amb el documental i l'Ernest ens va avisar. Les imatges estan rodades per qui les vulgui veure, llavors sí era necessari.
Si ho fiquéssin en un informatiu de l'hora de dinar, no seria necessari. Aquestes imatges (que surten semblants als telediaris) te les ensenyen de cop, sense avisar, mentres dines. Jo recordo un dia que vaig haver de deixar de dinar i posar-me a plorar durant mitja hora quan tenia uns vuit anys perquè vaig veure una imatge esgarrifosa.
No sé si m'explico. És necesaria enregistrar això per demostrar que és cert, però només ho hauria de veure qui estigués disposat.
Quant a allò de si ens estem inmunitzant, jo crec que sí, però no m'hi incloc. He de confessar que la imatge de la nena al final va ser molt per mi, vaig haver d'apartar la mirada i em va fer sentir molt miserable. Se'm van posar els ulls plorosos i vaig començar a suar. Quan l'Ernest va parar el video i va dir que podíem sortir, em vaig quedar dos minuts plantada a la cadira, pensant, amb un nus a l'estòmag, però veia la gent fent bromes sobre les imatges i dubtant de la intencionalitat que hi havia darrere. No sé.
Bueno, no em vull fer pesada :).
Bona entrada, Ingrid.
Holaaaa!!!
ResponderEliminarA part que crec, que jo personalment, m'estic immunitzant... també t'he de dir que el nus a l'estómac el vaig tenir durant gairebé tot el documental, però el final va ser...!
Potser si que cal mostrar/ensenyar aquesta informació però potser es podria fer d'alguna forma diferent... no sé com dir-ho!
Merci pel comentari!!!
L'Alba té raó, Ingrid. No sou un públic general mirant un telenotícies. Sou professionals que us esteu formant i que cal que assumiu la competència, entre altres, de manejar les vostres emocions i les d'altra gent, sense que us puguin desbordar -la qual cosa us inhabilitaria com a professionals-.
ResponderEliminarÉs evident que ningú no pot deixar de sentir -i tampoc els professionals, només faltaria- però no podreu evitar topar-vos en alguns moments amb el patiment humà -i en ocasions potser extrem-.
Al CAPI hi ha específicament unes sessions de gestions d'emocions.
És una reflexió que calia plantejar, Ingrid. I està molt bé que ho hagis fet en aquest post!