[[[espai vital]]]

Quan vaig arribar a casa em vaig trobar sobre l'escriptori un article amb el titular: "espacio, por favor". Aquest article recull informacions de diferents estudis realitzats per antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs... sobre l'espai vital.

D'aquí i d'altres fonts he tret la informació sobre l'espai vital que trobareu a continuació.

L'espai vital és la distància que necessitem, respecte les altres persones, per no sentir-nos cohibits o amenaçats.

Què succeeix quan ens envaeixin el nostre espai? Actuem d'una manera agressiva, esquerpa i volem "solucionar-ho" quan més aviat millor. Resulta molt incòmode...

Tot depen de la relació i confiança que tinguem amb l'altre persona, de l'entorn, de les circumstàncies, d'altres factors...

A vegades ens sentim ofegats, pressionats, sense sortida... en aquestes ocasions val més apartar-ho tot per uns moments, deixar de pensar i quedar-te en el TEU espai vital (allà hi ha gairebé tot el que tu necessites, per això és el TEU espai i no el dels altres)

Us sona aquest vídeo? És de fa un any o dos, un anunci de televisió... crec que es veu bastant bé què és el nostre espai vital!

Que no us envaeixin el vostre espai... marqueu territori! (a no ser que vulgueu que ho facin... jo aquí ja no dic re!)

Aquí teniu l'últim post del meu blog d'aquest any!

Que vagi molt bé!

_Ingrid_

PD: m'agradaria haver posat alguna cosa més però no he trobat tanta informació sobre l'espai vital com esperava...

El niño con el pijama de rayas

Tenia ganes de fer aquest post, però mai trobava el moment.

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula, per tercera o quarta vegada i no me'n canso. També he de dir que no té punt de comparació amb el llibre i que el primer cop que la vaig veure em va decepcionar bastant (lo típic: passa per alt molts (moltíssims) detalls importants, comença a mig relat...). Per què la segueixo mirant? És la manera de recordar la història...

"El niño con el pijama de rayas" és un relat que em sembla diferent als altres. Evidentment que hi ha infinitat de llibres que parlin dels camps de concentració, del nazisme... però aquest té alguna cosa que el distingeix dels altres.

Explica la història des dels ulls d'un nen, Bruno. La seva innocència fa que comenci a relacionar-se amb un dels nens tancats al camp de concentració, un dels impediments és la tanca que els separa, que separa dos mons.

El pare del Bruno és el màxim cap del camp, i per "obligació" la família s'ha traslladat allà. Entre l'avorriment, el desconcert i la curiositat el protagonista comença a còrrer pel bosc fins que es troba de ple amb la tanca i a l'altra banda a l'Shmuel (nen jueu) assegut i amb la mirada perduda.

Des de llavors, va a veure'l cada dia d'amagat i li porta menjar. Shmuel és més conscient de la situació en general, mentre que en Bruno no entén el perquè de tot plegat...

No acaba amb un final idíl·lic, tot el contrari. Shmuel li explica que el seu pare ha desaparegut i que no el troben, Bruno (amb gran esperit d'aventurer) es proposa ajudar-lo. El dia següent l'Shmuel li porta un dels "pijames" que porten els reclusos i Bruno s'infiltra en el camp per intentar ajudar al seu amic. Entre empentes i batzegades acaben sense roba, amb multitud de gent, en una cambra de gas...

A banda d'aquesta trama, que és la principal, n'hi ha d'altres. Per exemple: la relació del pare amb els avis d'en Bruno, la preocupació constant de la mare pel mal ambient on estan creixent els seus fills, com es va deteriorant la relació entre ambdós progenitors...

M'agrada perquè es veu fins a quin punt un nen de nou anys no és conscient de tot allò que l'envolta. Malgrat això es reflexa perfectament com es va enfortint dia a dia la relació entre els dos protagonistes (Bruno i Shmuel).

No tinc cap comentari negatiu per la novel·la, no puc. Personalment, crec que és un dels millors relats que he llegit mai!!!

Si algú se'l volia llegir, ho sento per haver revelat el final! Però de totes maneres, us animo a fer-ho. Ja em direu que us sembla!

Que acabeu de passar unes bones festes!

_Ingrid_

consumisme&crisi

Arriba Nadal i sembla que tot és més maco, més brillant, més gros, més...... millor. L'amor sembla més amor, els amics més amics i la família més família que mai!

Ens veiem "arrossegats" a anar voltant botiga per botiga per trobar un regal que ens faci el pes: "aquest no m'agrada, això ja ho té, això no ho farà servir..." i així ens podem passar hores. Anem voltant fins que hi ha alguna cosa que ens convenç, potser no del tot, però lo important és que tornem a casa amb la feina feta.

No ens estimarà més qui ens faci el regal més gros o més car, no?!?

Tothom parla del consumisme però cada any fem el mateix. Ningú ens obliga a comprar res, però hi ha aquesta "mentalitat" establerta.

Comencem comprant un dècim de loteria, aliments cars pels àpats que tindrem durant aquest dies, roba nova, regals, mooooolts regals.... i com acabem?

Amb un bon plec de dècims no premiats, sobres a la nevera que acabaran a les escombraries fetes malbé i molts papers del regal...!!!

Què passarà aquest any? Seguirà present el consumisme tenint la crisi al darrera?

Crec que si, si més no... sortiu al carrer i observeu. Bosses plenes, moltíssima gent al carrer voltant botigues, cues a les caixes a l'hora de pagar...! Necessitem més proves per veure que a la gent la crisi no li afecta tan com diuen? Potser si que els hi afecta, però retallen d'una altra banda i no per Nadal no s'estan de re. Curiós... però són els seus diners!

Està bé fer regals, però tampoc hem d'anar a l'extrem de comprar, comprar i comprar.

Espero que us vagi molt bé el Nadal i que disfruteu de la família i de la companyia de les persones que teniu al costat, que en definitiva... és el que importa, no? (Si us fan regals, que segur que algun us en faran, tampoc els hi fareu un lleig dient que "ja està bé de comprar", no?...!)

PD: no estic en contra del Nadal ni de fer regals, eh!

_Ingrid_

al·lucinacions i deliris... un món apart!!!

Què veuen o senten els malalts que pateixen al·lucinacions o deliris? Com diu el títol del post... un món apart!

Tenia curiositat per saber una mica més sobre el tema i em vaig posar a buscar. El que més em va cridar l'atenció no van ser ni les causes, ni el tractament... sinó els diferents tipus de deliris i al·lucinacions.

Tan una cosa com l’altra són símptomes psicòtics no una malaltia o trastorn pròpiament dit.

AL·LUCINACIONS

Consisteixen en sentir coses que no existeixen mentre una persona està desperta i conscient, és a dir, percepció en absència d’un objecte o estímul extern. La persona està totalment convençuda de la realitat de dita percepció.

Hi ha diferents tipus d’al·lucinacions, depenent de la seva afectació. Una dada curiosa és que les que estan relacionades amb l’olfacte o el gust són poc freqüents.

- Auditives: són les més freqüents i es basen en escoltar veus alienes (que no existeixen) que dialoguen entre si sobre el mateix pacient o pensament. Aquest es sent subjecte a les argumentacions que poden realitzar aquestes veus sobre ell. Generalment tenen un caire negatiu i desagradable. Són molt característiques dels trastorns esquizofrènics.

- Visuals: es veuen coses que no existeixen i se n’està completament convençut.

- Somàtiques: percepció de sensació corporal estranya com d’electricitat, de cremades, sent com si estigués petrificat, buit, ple de líquid…

-Tàctils: generalment es refereixen a sensacions cutànies. El malalt sent que el toquen, l’agafen, el punxen, l’entravessen, el graten…

DELIRIS

Falsa creença basada en una inferència incorrecta relativa a la realitat externa, que és fermament sostinguda, encara que hi ha proves (referències) que demostren el contrari.

Es classifiquen segons el contingut:

- Persecució: es senten observats i el “blanc” de la gent i dels seus comentaris.

- Culpa: estan molt deprimits i sovint tenen ideacions suïcides

- Ruïna: El pacient es veu en un estat de màxima pobresa.

- Control: sensació subjectiva d’estar sota el control d’algú.

- Gelosia: està totalment convençut que la seva parella no és fidel.

- Somàtics: convicció que els òrgans han deixat de funcionar.

- Hipocondríac: convicció d’estar afectat per mals terribles (càncer, tuberculosis…) que es manifesten amb falsos símptomes.

- Religiosos o místics: la temàtica incideix en Deu o altres personatges similars.

- Nihilistes: sensació que un mateix o els altres no existeixen

- Deliri de Cotard: creença que un mateix està mort

- Referència: qualsevol acció dels altres o successos habituals estan referits al pacient

- Capgras: el subjecte està convençut que un impostor està ocupant el lloc del seu fill, cònjuge o alguna persona propera.

- Erotomaníac: convicció de ser estimat per una persona d’una categoria superior.

- Fantàstics: deliris físicament impossibles (presencia d’extraterrestres, per exemple)

- Parasitosis: creença d’estar infectat per insectes o altres cossos estranys sota la pell.

- Dismòrfics: el pacient està convençut que té alguna deformitat.

Fins aquí la classificació... suficient, no?

Espero que si més no... us hagi encuriosit el post!

_Ingrid_

expressió facial

Amb una mirada n'hi ha prou, podem detectar INSTANTÀNIAMENT (alguns més que d'altres) l'estat d'ànim, els sentiments, les emocions (l'estat emocional) d'una persona. Això és deu a l'EXPRESSIÓ FACIAL, ja que és el mitjà més ric i important per expressar-nos sense haver de parlar.

Aquí es fa patent una interacció entre ment (allò que pensem) i cos (moviment dels músculs). Com podem expressar (sovint sense ser conscients) amb la cara totes aquelles coses que se'ns passen pel cap...? Personalment, ho trobo un fenomen excepcional, extraordinari!!!

El nostre sistema de respostes (a la presentació de diferents estímuls) involucra les expressions facials. Els 42 músculs de la cara poden causar 40 accions musculars independents, però si es coordinen formen una llarga cadena de possibles respostes. Un petit grup d'aquestes respostes són universals i s'associen als denominats ESTATS EMOCIONALS PRIMARIS.

Estats emocionals primaris

Sorpresa: sobresalt, emoció, desconcert, de caràcter transitori

Indicadors facials:

• Celles aixecades, fent una corba i elevant-se
• Pell estirada sota les celles
• Arrugues horitzontals al front
• Parpelles obertes (parpella superior aixecada i parpella inferior baixada)
• Mandíbula oberta, llavis i dents queden separades però sense tensió (en alguns casos)

Por: anticipació d'una amenaça o perill que produeix ansietat, incertesa, inseguretat

Indicadors facials:

• Celles aixecades i contretes, a la vegada
• Arrugues a la part central del front, focalitzades en aquesta zona (no s'extenen a tot el front)
• Parpella superior aixecada, parpella inferior en tensió i apujada
• Boca oberta, llavis entre oberts (tensos i lleugerament contrets cap enrere)

Disgust/Aversió: fàstic, solem allunyar-nos de l'estímul que ens produeix aquesta sensació

Indicadors facials:

• Llavi superior aixecat
• Llavi inferior també aixecat i empenyent cap a dalt el llavi superior, o bé tirat cap a baix i lleugerament endavant
• Nas arrugat
• Galtes aixecades
• Apareixen línies d'expressió sota la parpella inferior
• Celles baixes, empenyent cap a sota la parpella superior

Ira: còlera, ràbia, enuig, ressentiment, fúria, irritabilitat

Indicadors facials:

• Celles abaixades i contretes, a la vegada
• Línies d'expressió entre les celles
• Parpella inferior tensa (pot estar aixecada o no)
• Parpella superior tensa (pot estar abaixada o no depenent de l'acció de les celles)
• Mirada dura, els ulls poden semblar prominents
• Els llavis poden estar en una d'aquestes dues posicions: contínuament contrets amb les comissures rectes o baixes; o bé oberts, tensos i en forma quadrangular (com si s'estigués cridant)
• Les pupil·les poden estar dilatades

Alegria: felicitat, diversió, eufòria, gratificació, produeix sensació de benestar i seguretat

Indicadors facials:

• Comissures dels llavis cap enrrere i cap a dalt
• La boca pot estar oberta o no, amb exposició de les dents o no
• El plec nasolabial, baixa des del nas fins a la vora exterior per fora de la comissura dels llavis
• Galtes aixecades
• Apareixen arrugues sota la parpella inferior
• Les "potes de gall" van cap a fora, des de l'angle extern de l'ull

Tristesa: pena, soledat, pessimisme

Indicadors facials:

• Els angles interiors dels ulls van cap a munt
• La pell de les celles forma un triangle
• L'angle interior de la parpella superior s'aixeca
• Les comissures dels llavis s'inclinen cap a baix, o els llavis tremolen

Un cop vistes les sis emocions "primàries", es pot dir que no hi ha cap zona de la cara que reveli millor les emocions que una altra. Per cada emoció concreta hi ha una zona determinada que ens proporciona més informació de dita emoció: zona nas-galtes-boca és essencial per expressar disgust, els ulls-parpelles per expressar por, celles-front i ull-parpelles per la tristesa, galtes-boca i celles-front per la felicitat, la sorpresa es manifesta en totes les zones de la cara.

Sí que és cert que els ulls tenen gran importància en l'expressió facial, i segurament veient només aquesta part podríem deduir de quina emoció es tracta.

S'han portat a terme molts estudis sobre l'expressió facial, però en concret n'he trobat dos que són bastant interessants.

• El primer parla d'una investigació feta per experimentadors israelians, els quals han descobert que les expressions facials poden heretar-se. És sabut, per tothom, que les expressions facials, entre la mateixa família, són similars. L'estudi el van realitzar amb persones cegues de naixement, analitzant les expressions facials de 21 voluntaris. Van descobrir que aquest voluntaris cecs tenien les mateixes expressions (amb el moviment dels mateixos músculs) que els seus parents, malgrat que mai els havien vist. Cal dir que on hi havia més correlació era amb les emocions negatives. Els investigadors van concloure l'estudi dient: "Hem descobert que les expressions facials són típiques d'una família, una espècie de firma facial".

• El segon estudi parla de la diferència entre gèneres. S'ha comprovat que el sexe femení té més facilitat per captar millor les expressions facials i les senyals emotives, a més, aquesta capacitat augmenta amb l'edat.

Les emocions i l'expressió d'aquestes és tan important, que fins i tot s'ha creat un "codi" pels chats (i similars eines de comunicació via internet).

Tothom sap què vull dir si poso.....

• ;) || :p || ^^ || :) complicitat, acord, felicitat, alegria
• :( tristesa, quan alguna cosa no ens agrada
• :O sorpresa
• T_T plor
• >_< enuig
• :S desconcertat

............... (n'hi ha moltíssims, amb els que he posat crec que ja queda exemplificat)

He trobat un vídeo on un nen va canviant d'expressions. Fixeu-vos com va movent ulls, boca, galtes....

Les expressions facials, es poden controlar? Crec que no, si més no... això sembla!

Diuen que la cara el el reflex de l'ànima, no?

_Ingrid_

quines ulleres em poso? unes de noves?

Després d'haver-nos presentat diferents visions, punts de vista o ulleres en el món de la psicologia em pregunto si no n'hi ha cap que s'adeqüi a un dels dubtes que em van sorgir a la classe del dilluns.

Fa dos o tres sessions que estem tractant l'enfocament sistèmic relacional. Recordo com ahir algú va nombrar el psicoanàlisi. Això em va portar a recordar la importància que tenia per aquesta perspectiva conèixer la causa per la qual era originada el problema o trastorn.

Però tornant a aquest enfocament, sabem que es basa en el funcionament del sistema en el que es mou el subjecte. Concretant una mica més: la persona afectada és la indicadora que hi ha alguna disfunció en el seu sistema, no ha de ser ella la que ha de patir el trastorns o la que tingui el problema.

Un cop sabent això i fent una comparació... Tenim dos enfocaments diferents: un considera essencial saber allò que ha desencadenat el problema per poder arribar-hi de ple i solucionar-lo; mentre que l'altre creu que no cal saber la causa, no li dona cap importància, sinó que aquesta recau en el sistema.

Personalment, crec que ambdues són bones perspectives.... què faig? psicoanàlisi o perspectiva sistèmica relacional?

No m'agrada posicionar- me i menys pensant que tan una com l'altre "tenen raó". Considero important saber què ha originat el problema, com també considero important tenir present el sistema en el que es desenvolupa i es relaciona el subjecte afectat.

Per tant... què? Unes ulleres noves?

Qui sap... aquí ho deixo!

_Ingrid_