UPD (Santa Caterina)

Dijous vaig assistir a la xerrada sobre patologia dual que es feia en motiu de la celebració de l'aniversari de l'ARPP. El ponent va ser el cap clínic de la Unitat de Patologia Dual, Domènec Serrano (psiquiatra).

Patologia dual, comorbiditat... termes que ja coneixia però que em va agradar tornar a sentir. Tot aquest àmbit de patologia dual em crida l'atenció. Crec que s'ha fet un pas endavant unint dos àmbits.

Potser us preguntareu que què és la patologia dual. La podríem definir com la presència (en un mateix pacient i a la vegada) d'un trastorn per abús/dependència de substàncies i algun altre trastorn mental (esquizofrènia, depressió, ansietat...).

El fet de tractar ambdós trastorns pot ser molt bo per la recuperació/rehabilitació del pacient. Anteriorment això no era així. Potser es sabia que hi havia una dependència de certa substància, però els psiquiatres tractaven només l'altre trastorn (més clínic).

Com ja he dit abans, crec que aquest pot ser el punt de sortida, pot marcar un abans i un després.

Des del meu punt de vista, crec que alguns altres àmbits s'haurien d'unir per tractar aquestes patologies (no hi ha cap psicòleg dins d'aquesta unitat, per exemple). Però això es pot generalitzar per altres patologies, camps d'investigació, etc., ja que si s'unissin tots els àmbits implicats per treballar conjuntament segurament s'obtindrien millors resultats.

Aquest post només és una breu ressenya sobre la UPD i la patologia dual, espero que us animi a buscar alguna altra informació o simplement que us hagi despertat una mínima curiositat!

_Ingrid_

Sufro una enfermedad y se llama esquizofrenia

1% esquizofrenia, pel·lícula-documental d'avui... Reflexa l'esquizofrènia des d'un punt de vista real, des dels ulls dels que la pateixen (afectats i familiars) i també dels experts que hi tracten (neuròlegs, psicòlegs i psiquiatres).

He fet una "classificació" depenent d'on provinguessin les informacions: un, des del punt de vista dels afectats; l'altre, des de la perspectiva dels familiars i per últim, informacions de tipus més "clínic".

Què vol dir esquizofrènia? /afectats/

Esquizofrènia és aïllament, exclusió social, rebuig o sobreprotecció (sense terme mig), vivències d'experiències ingrates, fracàs, ecos, soledat, veus, paranoia, suïcidi, deliris... i sobretot POR. Moltes pors. Por a les relacions interpersonals, por perquè no entenen, por a poder fer mal, por a posar-se malament, por a la vida, por a la mort, por a la bogeria d'un mateix, por a un mateix, por a equivocar-se.............

Aquests són alguns dels mots o expressions que els mateixos afectats utilitzaven per explicar què sentien quan estaven immersos de ple en l'esquizofrènia o per intentar atribuir-li algunes característiques.

Més d'un ha explicat les paranoies que havien viscut i és increïble les coses que es poden arribar a imaginar, el poder que té la ment en moments com aquests...

Com es viu des de fora? /familiars/

Principalment han sortit testimonis de mares o integrants d'associacions d'ajuda. Els seus testimonis coincideixen. Defineixen els afectats com persones amb valentia, amb ganes de seguir endavant, amb ganes de plantar cara.

Una de les mares ha dit que gràcies a el seu fill (afectat) té esperança, no massa, però en té. Gràcies a ell, ha pogut continuar endavant i entre els dos han aconseguit encarar la vida com els hi venia.

Una psicòloga deia que els familiars estan en un pelegrinatge continu buscant la curació... pot ser, però què han de fer sinó?¿?

/Psicòlegs, psiquiatres,neuròlegs......../

Parlen de certs trets característics d'aquesta malaltia com la dificultat per controlar la pròpia voluntat, no responen dels seus actes; hi ha certa regressió a etapes inferiors; efectes extra piramidals o d'altres (manca d'ejaculació, irregularitat menstrual, sequedat bucal...); els neurotransmissors implicats són el glutamat i la dopamina; els afectats són més sensibles a la creativitat i a l'art en general...

Han parlat també de les drogues com a desencadenants d'aquesta afectació. Amb això es refereixen a que certa gent té predisposició genètica a patir aquest tipus de malalties, l'acció de les drogues fa que "s'activi" alguna cosa que fa que s'acabi de desencadenar l'esquizofrènia.

Alguns d'ells han parlat també de la visió errònia que es té de les persones amb esquizofrènia, ja que es relaciona amb violéncia directament. Al contrari del que es pensa, els esquizofrènics són menys violents que les persones sense aquesta afectació.

Malgrat això, una de les ideacions més freqüents en afectats és la suïcida. Es coneix que un 15% de les persones esquizofrèniques que intenten suïcidar-se, ho aconsegueixen.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció és la "denúncia" que es fa als centres psiquiàtrics. Els afectats expliquen que en lloc d'assentar-se a escoltar-los o simplement estar amb ells, se'ls administra una dosis d'un tranquil·litzant i se'ls fa anar a dormir... (completament contrari a tot allò ètic...).

Montse, una de les noies que exposava el seu testimoni, deia que amb una cita amb un psiquiatra de 20 minuts cada 3 mesos no era suficient. És més que evident que no és suficient...

Els experts exposen la manca de psicoteràpia i la "imposició" de la farmacoteràpia sobre aquesta. La seva "queixa" va més o menys en la mateixa línia que la que fan els afectats... Per alguna cosa serà no? Si coincideixen els dos costats implicats... ens hauríem de començar a plantejar les coses!!!

El documental m'ha agradat bastant i m'ha servit per incorporar noves informacions a la idea que ja tenia sobre l'esquizofrènia...

També he de dir que malgrat conèixer mínimament la malaltia, m'ha canviat el concepte que tenia sobre l'afectació que té en les persones...

He trobat més que interessant que gent que ha passat per aquesta situació exposés el seu testimoni, crec que ens ha ajudat (si més no, a mi personalment) a apropar-nos a possibles casos en la nostra vida professional...!

_Ingrid_

cal?

Un altre documental impactant... "Las habitaciones de la muerte". Imatges que ens van deixar K.O... completament fora de joc, desencaixats. Impotència...!

Se'm va remoure tot quan vaig veure en un orfenat bebès lligats de peus, embolicats amb moltíssimes capes de roba, paper... Infants malalts, amb alguna discapacitat o alguna malformació deixats, abandonats, sense cap mena d'atenció o cura.

Desprès de veure'l, va sorgir una discussió: és necessari que ens mostrin aquestes imatges per adonar-nos de com està el món?

Uns deien que no... no cal arribar a aquest extrem! Sabem com és la realitat, però moltes vegades no ens en volem adonar, aquí rau el problema!!!

Els altres (la majoria) deien que si, és completament necessari. Així veiem què succeeix, ho vivim en primera persona. Defensaven aquesta postura amb una oposició radical a l'altra. Suposo que creuen que ojos que no ven, corazón que no siente, per això afirmen que és absolutament necessari mostrar imatges d'aquest caire.

Els escoltava però no sabia ben bé a favor de qui posicionar-me... D'una banda creia fermament que no calia arribar a un punt tan extremista; però per l'altra, pensava que si no es mostrava el que estava succeint pel món, no en tindríem coneixement i per tant, mai podríem arribar a solucionar res!

Difícil decisió...

Fa cosa d'un mes, va sortir a la televisió una entrevista que li feien a una dona maltractada (amb conseqüències més que visibles). Mentre li feien l'entrevista estava a casa seva, estirada al sofà, amb un collarí que li immobilitzava el coll, la cara plena de morats, li faltaven dents... En aquest cas em va passar el mateix. Amb les meves companyes de pis vam començar-ho a parlar i vam arribar a al mateix punt: unes deien que sí, completament a favor de que sortissin aquestes entrevistes, ja que podien fer obrir els ulls a altres persones que estiguessin en la mateixa situació; mentre que les altres deiem que no, que era immoral que es mostressin aquest tipus d'imatges... no calia arribar fins aquest punt (veure la dona acabada de sortir de l'hospital, amb seqüeles més que patents)

Ara per ara, tinc una opinió mixta... ni una ni altra (o una mescla de les dos)

Tornant al documental, vaig veure que em costaria molt (crec que no podria) fer veure com si no passés res i seguir gravant com feien els periodistes que van realitzar el documental...! Crec que estar allà, veient els nadons com estaven i no poder fer res... no em puc imaginar lo impotents que es deurien sentir...!

Per últim, em reitero. Ens estem immunitzant? Dilluns em vaig adonar que si, vaig veure la resposta claríssima. Crec que ens estem insensibilitzant d'una manera mai vista (almenys jo...). No m'agrada gens...

Creieu que si, que ens estem immunitzant? És necessari mostrar aquestes imatges?

_Ingrid_

trist però cert...!

"Los niños de la estación de Leningradsky" és el títol d'un documental bastant impactant basat en reflexar la vida de nens que viuen a aquesta estació de tren, a Moscú.

Tot i el caire de la gravació, va fer falta que es mostressin imatges excessivament contundents per què em toqués...

Crec que això es deu a que ens estem immunitzant a imatges d'aquest tipus. Constantment surten als telenotícies, als diaris, als programes d'actualitat informacions així (morts, violacions, desaparicions, maltractaments...)

El fet que dia rere dia, a totes hores, vegi aquest tipus d'imatges ha fet que quan escolto alguna d'aquestes notícies no repercuteixi de la manera que hauria de fer-ho.

Ens estem immunitzant? Sense cap dubte crec que si... El constant bombardeig al que estem sotmesos crec que és el culpable.

Malgrat aquesta immunitat, que anem adquirint passivament i d'una manera involuntària, puc dir que realment el documental és xocant...

Nens dormint al carrer, sense cap tipus d'higiene ni aliments. Tan sols viuen d'allò que els proporcionen alguns adults per caritat, d'allò que roben o d'allò que troben rebuscant a les escombraries. Alguns explicaven que s'havien fiat de la persona errónia i havien sigut sotmesos a violacions...

Per encara acabar-ho d'arreglar, policies que els maltracten a pallisses o els fan altres tipus de tortura. Van mostrar com alguns d'ells pegaven a diferents nens, però veure com tenia la cara un nen al qual li havien tirat cola, va ser.......... (no tinc paraules)

L'altre vessant del documental és com els nens aprenen a espavilar-se i a buscar-se la vida. És dur veure com s'aprofiten d'altres indigents (de més edat) per treure'ls-hi allò que han aconseguit o simplement per passar l'estona. El vodka és un element clau per passar les nits de soledat, la fred...

Una frase que em va cridar l'atenció deia que: "la culpa es de la estación". El nen volia dir que allò en què s'havia convertit (un preadolescent mal educat, violent i addicte a la cola) no era culpa seva, sinó de l'estació.

És més que evident que no tenir una figura materna/paterna a seguir, influeix.

simplement, volia fer una petita ressenya del documental i comentar aquesta "immunitat"...

_Ingrid_

"lo bueno es mucho más que breve"

Naixem i morim sols. Només existeix el jo, el meu jo. Per molt que compartim vivències o sentiments amb algú altre, en última instància estem sols. Només jo i el meu jo.

Estem rodejats d'estímuls (llums, colors, sorolls...) però estem absolutament sols. El jo i els meus pensaments.

Aquestes reflexions ens mostren que per molts amics que tinguem, tot i que la nostra família ens recolzi, encara que ens recolzés la humanitat sencera... seguim estan sols en allò més complicat que existeix al món: la vida.

Què és la vida? Com jo he arribat a ser com sóc i a estar on estic? Estic realment sola? Què és realment el món? Grans preguntes... Amb resposta? No ho sé...

Només sé que fa res, treia el cap en aquest món, que cada cop va a menys. Començava a parlar i a relacionar-me amb els altres.

Me'n recordo que quan feia els 10 anys era la nena més feliç del món. GUAU!!! Dos xifres... un 1 i un 0!!! "Estàs creixent", pensava.

De cop em vaig plantar als 15 i no sé perquè tenia la sensació que les coses canviarien. Als 16 em va succeir una cosa semblant.

Després, els 17 (bastant recents). Gairebé amb el batxillerat tret i la selectivitat a tocar.

Selectivitat feta, l'estiu passat, els 18 ja estan aquí, inici d'una nova vida i d'uns nous estudis, canvis.

Eh, que ja estic als 18 i gairebé sense adonar-me'n!

Com passa el temps, no?

Recordo amb un somriure a la boca com amics dels meus pares deien: "el riure d'aquesta nena s'encomana" I pobre de mi... encara reia més i més! En aquells moments no tenia preocupacions, ni prejudicis i dubto que recorregués als mecanismes de defensa...!

GRANS MOMENTS.

On són? Només al meu cap i tampoc sé del cert si hi són allà...

Després de llegir això potser us preguntareu quin és l'objectiu del post o si simplement en té...

Vaig començar volent fer una simple reflexió però he acabat amb una finalitat: mostrar que lo bueno es mucho más que breve...

Crec que la vida és alguna cosa extraordinària i que l'hem d'aprofitar tal i com ve, afrontar-la de

cara i lluitar contra les possibles adversitats.

Fer com si fóssim surfers sobre una onada. Simplement anar fent depenent del com bufi el vent.

El pas del temps també dóna per pensar...! No me n'he adonat i ja estic a la universitat...!

Sembla que era ahir quan jugava amb les amigues després de l'escola o quan tot em feia gràcia...!

I què ens queda?

RES

Records, pensaments, sensacions i... el jo, el meu jo, l'únic jo.

Passa la vida, el temps i la única cosa que queda immutable és el jo, el meu jo.

Reflexioneu-hi crec que aquesta frase (extreta d'una cançó) ho diu clarament:

lo bueno es mucho más que breve

_Ingrid_

Mecanismes de defensa!!!!

Quan a classes de pràctiques ens van anar explicant un per un els mecanismes de defensa classificats per Anna Freud, jo els anava identificant amb situacions que m’havien passat o que havia viscut indirectament.

Qui no s’ha sentit mai pressionat, indefens, sense saber com actuar, atacat, ofès, frustrat...? En definitiva... qui no ha utilitzat mai algun tipus de mecanisme de defensa (conscient o inconscientment)?

Crec que els mecanismes de defensa són un recurs bastant útil per ajudar-nos a fer la vida més fàcil de manejar, més suportable. Però què són els mecanismes de defensa?

Una definició més seria ens diria que són aquells recursos o mètodes utilitzats d’una manera conscient o inconscient per protegir-se o evitar situacions desagradables.

Ara posaré un parell d’exemples... aviam què us semblen!

Quan ens han dit alguna cosa que no ens agradava o que no volíem sentir, qui no ha adoptat una actitud infantil i fins i tot immadura? (REGRESSIÓ)

Qui no ha explicat un problema o anècdota vergonyosa dient: tinc un amic que...? (PROJECCIÓ)

Podria seguir posant exemples però si ho fes us ajudaria a fer la pràctica del dilluns passat!

_Ingrid_

Focusing

A classe vam fer una menció del focusing i per la poca informació que vaig tenir em va semblar molt interessant.

M'agradaria fer algun curs sobre aquest mètode o saber-ne alguna cosa més, per tal de saber una mica més per on van les coses he estat buscant informació...

He trobat una pàgina web que us convido a visitar: http://www.focusing.es/

D'aquí he tret la següent informació, tot i que l'he modificat lleugerament per fer el text més amè. Aquí us la deixo.

El FOCUSING és un mètode corporal desenvolupat a partir dels anys 60 pel filòsof i psicoterapeuta Eugene Gendlin. Aquest doctor, mitjançant la investigació de gravacions de sessions terapèutiques que ja havia realitzat. Va observar que quan els pacients prenien consciència del seu propi cos acabaven amb èxit les teràpies. Llavors es va plantejar com podia ensenyar aquest recurs emocional. Aquest procés de presa de consciència corporal va ser anomenat Focusing.

El focusing és un procés d’autoconsciència i curació emocional orientat des d’un punt de vista corporal. Es tracta d’enfocar i de trovar una sensació sentida que tothom té en el propi cos i que indica moltes coses d’allò que ens succeeix. D’aquesta manera podem millorar aquesta situació. Amb aquest mètode és possible reconèixer i canviar la forma d’encarar els diferents problemes de la nostra vida quotidiana.

Podríem resumir aquesta tècnica dient que és un procés de presa de consciencia i de “curació” emocional que treballa amb l’experiència corporal.

Espero que si més no, us interessi una mica més d'informació sobre el focusing.

PD: també espero poder-l'ho tractar més profundament al mòdul!!!

_Ingrid_

Pensant en els altres

Avui a classe hem vist un documental titulat Pensant en els altres. Ens mostra com evoluciona una classe de 4t de primaria, però té una peculiaritat: el professor i la seva manera d'educar.

Els fa fer una tasca diaria que consisteix a escriure com es senten o escriure alguna cosa que vulguin compartir amb la resta de companys de l'aula. Cada dia se'n llegeixen 3.

Als nens i nenes que no els toca llegir, els toca una part més complexa: empatitzar amb els seus companys. Els alumnes es prenen aquesta tasca molt seriosament.

La "filosofia de vida" d'aquest professor és ensenyar als nens a apreciar la vida ja que té un gran valor com també a estimar-se els uns als altres compartint emocions i utilitzant l'empatia.

M'ha sobtat molt com uns nens de 9-10 anys tenen la capacitat d'empatitzar tan directament amb els seus mateixos. Aquesta capacitat manca a molta gent adulta (i crec que tots l'hauríem de tenir, per mínima que fos) i és massa com ells ho fan sense adonar-se'n.

Arrel de la mort de l'avia d'un dels alumnes, una nena que feia uns 7 anys que era orfe de pare expressa com es sent. Comença a desfogar-se i treu allò que portava dins durant tan de temps. El professor la felicita per haver-ho fet, ja que ell només vol que comparteixin tot allò que sentin o que els preocupi. Tot seguit altres alumnes expliquen vivències semblants.

També m'ha sobtat molt el tracte que té amb els nens i el clima que hi ha a l'aula. Actualment, la majoria de docents tan sols es limiten a impartir el temari corresponent, passant sense fer soroll per la vida dels estudiants, sense implicar-se més directament en la seva educació.

M'ha agradat molt una frase que ha sortit al documental, dita pel mateix professor i que podria ser perfectament una definició abstracte de empatia: deixa que la gent visqui al teu cor.

Per últim voldria dir que són aquest tipus de professors els que t'encomanen les ganes de seguir endavant i dels que segurament no te n'oblides. Personalment trobo que són molt pocs els professors que m'han aportat aquest tipus de sensacions.

_Ingrid_