[[[espai vital]]]

Quan vaig arribar a casa em vaig trobar sobre l'escriptori un article amb el titular: "espacio, por favor". Aquest article recull informacions de diferents estudis realitzats per antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs... sobre l'espai vital.

D'aquí i d'altres fonts he tret la informació sobre l'espai vital que trobareu a continuació.

L'espai vital és la distància que necessitem, respecte les altres persones, per no sentir-nos cohibits o amenaçats.

Què succeeix quan ens envaeixin el nostre espai? Actuem d'una manera agressiva, esquerpa i volem "solucionar-ho" quan més aviat millor. Resulta molt incòmode...

Tot depen de la relació i confiança que tinguem amb l'altre persona, de l'entorn, de les circumstàncies, d'altres factors...

A vegades ens sentim ofegats, pressionats, sense sortida... en aquestes ocasions val més apartar-ho tot per uns moments, deixar de pensar i quedar-te en el TEU espai vital (allà hi ha gairebé tot el que tu necessites, per això és el TEU espai i no el dels altres)

Us sona aquest vídeo? És de fa un any o dos, un anunci de televisió... crec que es veu bastant bé què és el nostre espai vital!

Que no us envaeixin el vostre espai... marqueu territori! (a no ser que vulgueu que ho facin... jo aquí ja no dic re!)

Aquí teniu l'últim post del meu blog d'aquest any!

Que vagi molt bé!

_Ingrid_

PD: m'agradaria haver posat alguna cosa més però no he trobat tanta informació sobre l'espai vital com esperava...

El niño con el pijama de rayas

Tenia ganes de fer aquest post, però mai trobava el moment.

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula, per tercera o quarta vegada i no me'n canso. També he de dir que no té punt de comparació amb el llibre i que el primer cop que la vaig veure em va decepcionar bastant (lo típic: passa per alt molts (moltíssims) detalls importants, comença a mig relat...). Per què la segueixo mirant? És la manera de recordar la història...

"El niño con el pijama de rayas" és un relat que em sembla diferent als altres. Evidentment que hi ha infinitat de llibres que parlin dels camps de concentració, del nazisme... però aquest té alguna cosa que el distingeix dels altres.

Explica la història des dels ulls d'un nen, Bruno. La seva innocència fa que comenci a relacionar-se amb un dels nens tancats al camp de concentració, un dels impediments és la tanca que els separa, que separa dos mons.

El pare del Bruno és el màxim cap del camp, i per "obligació" la família s'ha traslladat allà. Entre l'avorriment, el desconcert i la curiositat el protagonista comença a còrrer pel bosc fins que es troba de ple amb la tanca i a l'altra banda a l'Shmuel (nen jueu) assegut i amb la mirada perduda.

Des de llavors, va a veure'l cada dia d'amagat i li porta menjar. Shmuel és més conscient de la situació en general, mentre que en Bruno no entén el perquè de tot plegat...

No acaba amb un final idíl·lic, tot el contrari. Shmuel li explica que el seu pare ha desaparegut i que no el troben, Bruno (amb gran esperit d'aventurer) es proposa ajudar-lo. El dia següent l'Shmuel li porta un dels "pijames" que porten els reclusos i Bruno s'infiltra en el camp per intentar ajudar al seu amic. Entre empentes i batzegades acaben sense roba, amb multitud de gent, en una cambra de gas...

A banda d'aquesta trama, que és la principal, n'hi ha d'altres. Per exemple: la relació del pare amb els avis d'en Bruno, la preocupació constant de la mare pel mal ambient on estan creixent els seus fills, com es va deteriorant la relació entre ambdós progenitors...

M'agrada perquè es veu fins a quin punt un nen de nou anys no és conscient de tot allò que l'envolta. Malgrat això es reflexa perfectament com es va enfortint dia a dia la relació entre els dos protagonistes (Bruno i Shmuel).

No tinc cap comentari negatiu per la novel·la, no puc. Personalment, crec que és un dels millors relats que he llegit mai!!!

Si algú se'l volia llegir, ho sento per haver revelat el final! Però de totes maneres, us animo a fer-ho. Ja em direu que us sembla!

Que acabeu de passar unes bones festes!

_Ingrid_

consumisme&crisi

Arriba Nadal i sembla que tot és més maco, més brillant, més gros, més...... millor. L'amor sembla més amor, els amics més amics i la família més família que mai!

Ens veiem "arrossegats" a anar voltant botiga per botiga per trobar un regal que ens faci el pes: "aquest no m'agrada, això ja ho té, això no ho farà servir..." i així ens podem passar hores. Anem voltant fins que hi ha alguna cosa que ens convenç, potser no del tot, però lo important és que tornem a casa amb la feina feta.

No ens estimarà més qui ens faci el regal més gros o més car, no?!?

Tothom parla del consumisme però cada any fem el mateix. Ningú ens obliga a comprar res, però hi ha aquesta "mentalitat" establerta.

Comencem comprant un dècim de loteria, aliments cars pels àpats que tindrem durant aquest dies, roba nova, regals, mooooolts regals.... i com acabem?

Amb un bon plec de dècims no premiats, sobres a la nevera que acabaran a les escombraries fetes malbé i molts papers del regal...!!!

Què passarà aquest any? Seguirà present el consumisme tenint la crisi al darrera?

Crec que si, si més no... sortiu al carrer i observeu. Bosses plenes, moltíssima gent al carrer voltant botigues, cues a les caixes a l'hora de pagar...! Necessitem més proves per veure que a la gent la crisi no li afecta tan com diuen? Potser si que els hi afecta, però retallen d'una altra banda i no per Nadal no s'estan de re. Curiós... però són els seus diners!

Està bé fer regals, però tampoc hem d'anar a l'extrem de comprar, comprar i comprar.

Espero que us vagi molt bé el Nadal i que disfruteu de la família i de la companyia de les persones que teniu al costat, que en definitiva... és el que importa, no? (Si us fan regals, que segur que algun us en faran, tampoc els hi fareu un lleig dient que "ja està bé de comprar", no?...!)

PD: no estic en contra del Nadal ni de fer regals, eh!

_Ingrid_

al·lucinacions i deliris... un món apart!!!

Què veuen o senten els malalts que pateixen al·lucinacions o deliris? Com diu el títol del post... un món apart!

Tenia curiositat per saber una mica més sobre el tema i em vaig posar a buscar. El que més em va cridar l'atenció no van ser ni les causes, ni el tractament... sinó els diferents tipus de deliris i al·lucinacions.

Tan una cosa com l’altra són símptomes psicòtics no una malaltia o trastorn pròpiament dit.

AL·LUCINACIONS

Consisteixen en sentir coses que no existeixen mentre una persona està desperta i conscient, és a dir, percepció en absència d’un objecte o estímul extern. La persona està totalment convençuda de la realitat de dita percepció.

Hi ha diferents tipus d’al·lucinacions, depenent de la seva afectació. Una dada curiosa és que les que estan relacionades amb l’olfacte o el gust són poc freqüents.

- Auditives: són les més freqüents i es basen en escoltar veus alienes (que no existeixen) que dialoguen entre si sobre el mateix pacient o pensament. Aquest es sent subjecte a les argumentacions que poden realitzar aquestes veus sobre ell. Generalment tenen un caire negatiu i desagradable. Són molt característiques dels trastorns esquizofrènics.

- Visuals: es veuen coses que no existeixen i se n’està completament convençut.

- Somàtiques: percepció de sensació corporal estranya com d’electricitat, de cremades, sent com si estigués petrificat, buit, ple de líquid…

-Tàctils: generalment es refereixen a sensacions cutànies. El malalt sent que el toquen, l’agafen, el punxen, l’entravessen, el graten…

DELIRIS

Falsa creença basada en una inferència incorrecta relativa a la realitat externa, que és fermament sostinguda, encara que hi ha proves (referències) que demostren el contrari.

Es classifiquen segons el contingut:

- Persecució: es senten observats i el “blanc” de la gent i dels seus comentaris.

- Culpa: estan molt deprimits i sovint tenen ideacions suïcides

- Ruïna: El pacient es veu en un estat de màxima pobresa.

- Control: sensació subjectiva d’estar sota el control d’algú.

- Gelosia: està totalment convençut que la seva parella no és fidel.

- Somàtics: convicció que els òrgans han deixat de funcionar.

- Hipocondríac: convicció d’estar afectat per mals terribles (càncer, tuberculosis…) que es manifesten amb falsos símptomes.

- Religiosos o místics: la temàtica incideix en Deu o altres personatges similars.

- Nihilistes: sensació que un mateix o els altres no existeixen

- Deliri de Cotard: creença que un mateix està mort

- Referència: qualsevol acció dels altres o successos habituals estan referits al pacient

- Capgras: el subjecte està convençut que un impostor està ocupant el lloc del seu fill, cònjuge o alguna persona propera.

- Erotomaníac: convicció de ser estimat per una persona d’una categoria superior.

- Fantàstics: deliris físicament impossibles (presencia d’extraterrestres, per exemple)

- Parasitosis: creença d’estar infectat per insectes o altres cossos estranys sota la pell.

- Dismòrfics: el pacient està convençut que té alguna deformitat.

Fins aquí la classificació... suficient, no?

Espero que si més no... us hagi encuriosit el post!

_Ingrid_

expressió facial

Amb una mirada n'hi ha prou, podem detectar INSTANTÀNIAMENT (alguns més que d'altres) l'estat d'ànim, els sentiments, les emocions (l'estat emocional) d'una persona. Això és deu a l'EXPRESSIÓ FACIAL, ja que és el mitjà més ric i important per expressar-nos sense haver de parlar.

Aquí es fa patent una interacció entre ment (allò que pensem) i cos (moviment dels músculs). Com podem expressar (sovint sense ser conscients) amb la cara totes aquelles coses que se'ns passen pel cap...? Personalment, ho trobo un fenomen excepcional, extraordinari!!!

El nostre sistema de respostes (a la presentació de diferents estímuls) involucra les expressions facials. Els 42 músculs de la cara poden causar 40 accions musculars independents, però si es coordinen formen una llarga cadena de possibles respostes. Un petit grup d'aquestes respostes són universals i s'associen als denominats ESTATS EMOCIONALS PRIMARIS.

Estats emocionals primaris

Sorpresa: sobresalt, emoció, desconcert, de caràcter transitori

Indicadors facials:

• Celles aixecades, fent una corba i elevant-se
• Pell estirada sota les celles
• Arrugues horitzontals al front
• Parpelles obertes (parpella superior aixecada i parpella inferior baixada)
• Mandíbula oberta, llavis i dents queden separades però sense tensió (en alguns casos)

Por: anticipació d'una amenaça o perill que produeix ansietat, incertesa, inseguretat

Indicadors facials:

• Celles aixecades i contretes, a la vegada
• Arrugues a la part central del front, focalitzades en aquesta zona (no s'extenen a tot el front)
• Parpella superior aixecada, parpella inferior en tensió i apujada
• Boca oberta, llavis entre oberts (tensos i lleugerament contrets cap enrere)

Disgust/Aversió: fàstic, solem allunyar-nos de l'estímul que ens produeix aquesta sensació

Indicadors facials:

• Llavi superior aixecat
• Llavi inferior també aixecat i empenyent cap a dalt el llavi superior, o bé tirat cap a baix i lleugerament endavant
• Nas arrugat
• Galtes aixecades
• Apareixen línies d'expressió sota la parpella inferior
• Celles baixes, empenyent cap a sota la parpella superior

Ira: còlera, ràbia, enuig, ressentiment, fúria, irritabilitat

Indicadors facials:

• Celles abaixades i contretes, a la vegada
• Línies d'expressió entre les celles
• Parpella inferior tensa (pot estar aixecada o no)
• Parpella superior tensa (pot estar abaixada o no depenent de l'acció de les celles)
• Mirada dura, els ulls poden semblar prominents
• Els llavis poden estar en una d'aquestes dues posicions: contínuament contrets amb les comissures rectes o baixes; o bé oberts, tensos i en forma quadrangular (com si s'estigués cridant)
• Les pupil·les poden estar dilatades

Alegria: felicitat, diversió, eufòria, gratificació, produeix sensació de benestar i seguretat

Indicadors facials:

• Comissures dels llavis cap enrrere i cap a dalt
• La boca pot estar oberta o no, amb exposició de les dents o no
• El plec nasolabial, baixa des del nas fins a la vora exterior per fora de la comissura dels llavis
• Galtes aixecades
• Apareixen arrugues sota la parpella inferior
• Les "potes de gall" van cap a fora, des de l'angle extern de l'ull

Tristesa: pena, soledat, pessimisme

Indicadors facials:

• Els angles interiors dels ulls van cap a munt
• La pell de les celles forma un triangle
• L'angle interior de la parpella superior s'aixeca
• Les comissures dels llavis s'inclinen cap a baix, o els llavis tremolen

Un cop vistes les sis emocions "primàries", es pot dir que no hi ha cap zona de la cara que reveli millor les emocions que una altra. Per cada emoció concreta hi ha una zona determinada que ens proporciona més informació de dita emoció: zona nas-galtes-boca és essencial per expressar disgust, els ulls-parpelles per expressar por, celles-front i ull-parpelles per la tristesa, galtes-boca i celles-front per la felicitat, la sorpresa es manifesta en totes les zones de la cara.

Sí que és cert que els ulls tenen gran importància en l'expressió facial, i segurament veient només aquesta part podríem deduir de quina emoció es tracta.

S'han portat a terme molts estudis sobre l'expressió facial, però en concret n'he trobat dos que són bastant interessants.

• El primer parla d'una investigació feta per experimentadors israelians, els quals han descobert que les expressions facials poden heretar-se. És sabut, per tothom, que les expressions facials, entre la mateixa família, són similars. L'estudi el van realitzar amb persones cegues de naixement, analitzant les expressions facials de 21 voluntaris. Van descobrir que aquest voluntaris cecs tenien les mateixes expressions (amb el moviment dels mateixos músculs) que els seus parents, malgrat que mai els havien vist. Cal dir que on hi havia més correlació era amb les emocions negatives. Els investigadors van concloure l'estudi dient: "Hem descobert que les expressions facials són típiques d'una família, una espècie de firma facial".

• El segon estudi parla de la diferència entre gèneres. S'ha comprovat que el sexe femení té més facilitat per captar millor les expressions facials i les senyals emotives, a més, aquesta capacitat augmenta amb l'edat.

Les emocions i l'expressió d'aquestes és tan important, que fins i tot s'ha creat un "codi" pels chats (i similars eines de comunicació via internet).

Tothom sap què vull dir si poso.....

• ;) || :p || ^^ || :) complicitat, acord, felicitat, alegria
• :( tristesa, quan alguna cosa no ens agrada
• :O sorpresa
• T_T plor
• >_< enuig
• :S desconcertat

............... (n'hi ha moltíssims, amb els que he posat crec que ja queda exemplificat)

He trobat un vídeo on un nen va canviant d'expressions. Fixeu-vos com va movent ulls, boca, galtes....

Les expressions facials, es poden controlar? Crec que no, si més no... això sembla!

Diuen que la cara el el reflex de l'ànima, no?

_Ingrid_

quines ulleres em poso? unes de noves?

Després d'haver-nos presentat diferents visions, punts de vista o ulleres en el món de la psicologia em pregunto si no n'hi ha cap que s'adeqüi a un dels dubtes que em van sorgir a la classe del dilluns.

Fa dos o tres sessions que estem tractant l'enfocament sistèmic relacional. Recordo com ahir algú va nombrar el psicoanàlisi. Això em va portar a recordar la importància que tenia per aquesta perspectiva conèixer la causa per la qual era originada el problema o trastorn.

Però tornant a aquest enfocament, sabem que es basa en el funcionament del sistema en el que es mou el subjecte. Concretant una mica més: la persona afectada és la indicadora que hi ha alguna disfunció en el seu sistema, no ha de ser ella la que ha de patir el trastorns o la que tingui el problema.

Un cop sabent això i fent una comparació... Tenim dos enfocaments diferents: un considera essencial saber allò que ha desencadenat el problema per poder arribar-hi de ple i solucionar-lo; mentre que l'altre creu que no cal saber la causa, no li dona cap importància, sinó que aquesta recau en el sistema.

Personalment, crec que ambdues són bones perspectives.... què faig? psicoanàlisi o perspectiva sistèmica relacional?

No m'agrada posicionar- me i menys pensant que tan una com l'altre "tenen raó". Considero important saber què ha originat el problema, com també considero important tenir present el sistema en el que es desenvolupa i es relaciona el subjecte afectat.

Per tant... què? Unes ulleres noves?

Qui sap... aquí ho deixo!

_Ingrid_

UPD (Santa Caterina)

Dijous vaig assistir a la xerrada sobre patologia dual que es feia en motiu de la celebració de l'aniversari de l'ARPP. El ponent va ser el cap clínic de la Unitat de Patologia Dual, Domènec Serrano (psiquiatra).

Patologia dual, comorbiditat... termes que ja coneixia però que em va agradar tornar a sentir. Tot aquest àmbit de patologia dual em crida l'atenció. Crec que s'ha fet un pas endavant unint dos àmbits.

Potser us preguntareu que què és la patologia dual. La podríem definir com la presència (en un mateix pacient i a la vegada) d'un trastorn per abús/dependència de substàncies i algun altre trastorn mental (esquizofrènia, depressió, ansietat...).

El fet de tractar ambdós trastorns pot ser molt bo per la recuperació/rehabilitació del pacient. Anteriorment això no era així. Potser es sabia que hi havia una dependència de certa substància, però els psiquiatres tractaven només l'altre trastorn (més clínic).

Com ja he dit abans, crec que aquest pot ser el punt de sortida, pot marcar un abans i un després.

Des del meu punt de vista, crec que alguns altres àmbits s'haurien d'unir per tractar aquestes patologies (no hi ha cap psicòleg dins d'aquesta unitat, per exemple). Però això es pot generalitzar per altres patologies, camps d'investigació, etc., ja que si s'unissin tots els àmbits implicats per treballar conjuntament segurament s'obtindrien millors resultats.

Aquest post només és una breu ressenya sobre la UPD i la patologia dual, espero que us animi a buscar alguna altra informació o simplement que us hagi despertat una mínima curiositat!

_Ingrid_

Sufro una enfermedad y se llama esquizofrenia

1% esquizofrenia, pel·lícula-documental d'avui... Reflexa l'esquizofrènia des d'un punt de vista real, des dels ulls dels que la pateixen (afectats i familiars) i també dels experts que hi tracten (neuròlegs, psicòlegs i psiquiatres).

He fet una "classificació" depenent d'on provinguessin les informacions: un, des del punt de vista dels afectats; l'altre, des de la perspectiva dels familiars i per últim, informacions de tipus més "clínic".

Què vol dir esquizofrènia? /afectats/

Esquizofrènia és aïllament, exclusió social, rebuig o sobreprotecció (sense terme mig), vivències d'experiències ingrates, fracàs, ecos, soledat, veus, paranoia, suïcidi, deliris... i sobretot POR. Moltes pors. Por a les relacions interpersonals, por perquè no entenen, por a poder fer mal, por a posar-se malament, por a la vida, por a la mort, por a la bogeria d'un mateix, por a un mateix, por a equivocar-se.............

Aquests són alguns dels mots o expressions que els mateixos afectats utilitzaven per explicar què sentien quan estaven immersos de ple en l'esquizofrènia o per intentar atribuir-li algunes característiques.

Més d'un ha explicat les paranoies que havien viscut i és increïble les coses que es poden arribar a imaginar, el poder que té la ment en moments com aquests...

Com es viu des de fora? /familiars/

Principalment han sortit testimonis de mares o integrants d'associacions d'ajuda. Els seus testimonis coincideixen. Defineixen els afectats com persones amb valentia, amb ganes de seguir endavant, amb ganes de plantar cara.

Una de les mares ha dit que gràcies a el seu fill (afectat) té esperança, no massa, però en té. Gràcies a ell, ha pogut continuar endavant i entre els dos han aconseguit encarar la vida com els hi venia.

Una psicòloga deia que els familiars estan en un pelegrinatge continu buscant la curació... pot ser, però què han de fer sinó?¿?

/Psicòlegs, psiquiatres,neuròlegs......../

Parlen de certs trets característics d'aquesta malaltia com la dificultat per controlar la pròpia voluntat, no responen dels seus actes; hi ha certa regressió a etapes inferiors; efectes extra piramidals o d'altres (manca d'ejaculació, irregularitat menstrual, sequedat bucal...); els neurotransmissors implicats són el glutamat i la dopamina; els afectats són més sensibles a la creativitat i a l'art en general...

Han parlat també de les drogues com a desencadenants d'aquesta afectació. Amb això es refereixen a que certa gent té predisposició genètica a patir aquest tipus de malalties, l'acció de les drogues fa que "s'activi" alguna cosa que fa que s'acabi de desencadenar l'esquizofrènia.

Alguns d'ells han parlat també de la visió errònia que es té de les persones amb esquizofrènia, ja que es relaciona amb violéncia directament. Al contrari del que es pensa, els esquizofrènics són menys violents que les persones sense aquesta afectació.

Malgrat això, una de les ideacions més freqüents en afectats és la suïcida. Es coneix que un 15% de les persones esquizofrèniques que intenten suïcidar-se, ho aconsegueixen.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció és la "denúncia" que es fa als centres psiquiàtrics. Els afectats expliquen que en lloc d'assentar-se a escoltar-los o simplement estar amb ells, se'ls administra una dosis d'un tranquil·litzant i se'ls fa anar a dormir... (completament contrari a tot allò ètic...).

Montse, una de les noies que exposava el seu testimoni, deia que amb una cita amb un psiquiatra de 20 minuts cada 3 mesos no era suficient. És més que evident que no és suficient...

Els experts exposen la manca de psicoteràpia i la "imposició" de la farmacoteràpia sobre aquesta. La seva "queixa" va més o menys en la mateixa línia que la que fan els afectats... Per alguna cosa serà no? Si coincideixen els dos costats implicats... ens hauríem de començar a plantejar les coses!!!

El documental m'ha agradat bastant i m'ha servit per incorporar noves informacions a la idea que ja tenia sobre l'esquizofrènia...

També he de dir que malgrat conèixer mínimament la malaltia, m'ha canviat el concepte que tenia sobre l'afectació que té en les persones...

He trobat més que interessant que gent que ha passat per aquesta situació exposés el seu testimoni, crec que ens ha ajudat (si més no, a mi personalment) a apropar-nos a possibles casos en la nostra vida professional...!

_Ingrid_

cal?

Un altre documental impactant... "Las habitaciones de la muerte". Imatges que ens van deixar K.O... completament fora de joc, desencaixats. Impotència...!

Se'm va remoure tot quan vaig veure en un orfenat bebès lligats de peus, embolicats amb moltíssimes capes de roba, paper... Infants malalts, amb alguna discapacitat o alguna malformació deixats, abandonats, sense cap mena d'atenció o cura.

Desprès de veure'l, va sorgir una discussió: és necessari que ens mostrin aquestes imatges per adonar-nos de com està el món?

Uns deien que no... no cal arribar a aquest extrem! Sabem com és la realitat, però moltes vegades no ens en volem adonar, aquí rau el problema!!!

Els altres (la majoria) deien que si, és completament necessari. Així veiem què succeeix, ho vivim en primera persona. Defensaven aquesta postura amb una oposició radical a l'altra. Suposo que creuen que ojos que no ven, corazón que no siente, per això afirmen que és absolutament necessari mostrar imatges d'aquest caire.

Els escoltava però no sabia ben bé a favor de qui posicionar-me... D'una banda creia fermament que no calia arribar a un punt tan extremista; però per l'altra, pensava que si no es mostrava el que estava succeint pel món, no en tindríem coneixement i per tant, mai podríem arribar a solucionar res!

Difícil decisió...

Fa cosa d'un mes, va sortir a la televisió una entrevista que li feien a una dona maltractada (amb conseqüències més que visibles). Mentre li feien l'entrevista estava a casa seva, estirada al sofà, amb un collarí que li immobilitzava el coll, la cara plena de morats, li faltaven dents... En aquest cas em va passar el mateix. Amb les meves companyes de pis vam començar-ho a parlar i vam arribar a al mateix punt: unes deien que sí, completament a favor de que sortissin aquestes entrevistes, ja que podien fer obrir els ulls a altres persones que estiguessin en la mateixa situació; mentre que les altres deiem que no, que era immoral que es mostressin aquest tipus d'imatges... no calia arribar fins aquest punt (veure la dona acabada de sortir de l'hospital, amb seqüeles més que patents)

Ara per ara, tinc una opinió mixta... ni una ni altra (o una mescla de les dos)

Tornant al documental, vaig veure que em costaria molt (crec que no podria) fer veure com si no passés res i seguir gravant com feien els periodistes que van realitzar el documental...! Crec que estar allà, veient els nadons com estaven i no poder fer res... no em puc imaginar lo impotents que es deurien sentir...!

Per últim, em reitero. Ens estem immunitzant? Dilluns em vaig adonar que si, vaig veure la resposta claríssima. Crec que ens estem insensibilitzant d'una manera mai vista (almenys jo...). No m'agrada gens...

Creieu que si, que ens estem immunitzant? És necessari mostrar aquestes imatges?

_Ingrid_

trist però cert...!

"Los niños de la estación de Leningradsky" és el títol d'un documental bastant impactant basat en reflexar la vida de nens que viuen a aquesta estació de tren, a Moscú.

Tot i el caire de la gravació, va fer falta que es mostressin imatges excessivament contundents per què em toqués...

Crec que això es deu a que ens estem immunitzant a imatges d'aquest tipus. Constantment surten als telenotícies, als diaris, als programes d'actualitat informacions així (morts, violacions, desaparicions, maltractaments...)

El fet que dia rere dia, a totes hores, vegi aquest tipus d'imatges ha fet que quan escolto alguna d'aquestes notícies no repercuteixi de la manera que hauria de fer-ho.

Ens estem immunitzant? Sense cap dubte crec que si... El constant bombardeig al que estem sotmesos crec que és el culpable.

Malgrat aquesta immunitat, que anem adquirint passivament i d'una manera involuntària, puc dir que realment el documental és xocant...

Nens dormint al carrer, sense cap tipus d'higiene ni aliments. Tan sols viuen d'allò que els proporcionen alguns adults per caritat, d'allò que roben o d'allò que troben rebuscant a les escombraries. Alguns explicaven que s'havien fiat de la persona errónia i havien sigut sotmesos a violacions...

Per encara acabar-ho d'arreglar, policies que els maltracten a pallisses o els fan altres tipus de tortura. Van mostrar com alguns d'ells pegaven a diferents nens, però veure com tenia la cara un nen al qual li havien tirat cola, va ser.......... (no tinc paraules)

L'altre vessant del documental és com els nens aprenen a espavilar-se i a buscar-se la vida. És dur veure com s'aprofiten d'altres indigents (de més edat) per treure'ls-hi allò que han aconseguit o simplement per passar l'estona. El vodka és un element clau per passar les nits de soledat, la fred...

Una frase que em va cridar l'atenció deia que: "la culpa es de la estación". El nen volia dir que allò en què s'havia convertit (un preadolescent mal educat, violent i addicte a la cola) no era culpa seva, sinó de l'estació.

És més que evident que no tenir una figura materna/paterna a seguir, influeix.

simplement, volia fer una petita ressenya del documental i comentar aquesta "immunitat"...

_Ingrid_

"lo bueno es mucho más que breve"

Naixem i morim sols. Només existeix el jo, el meu jo. Per molt que compartim vivències o sentiments amb algú altre, en última instància estem sols. Només jo i el meu jo.

Estem rodejats d'estímuls (llums, colors, sorolls...) però estem absolutament sols. El jo i els meus pensaments.

Aquestes reflexions ens mostren que per molts amics que tinguem, tot i que la nostra família ens recolzi, encara que ens recolzés la humanitat sencera... seguim estan sols en allò més complicat que existeix al món: la vida.

Què és la vida? Com jo he arribat a ser com sóc i a estar on estic? Estic realment sola? Què és realment el món? Grans preguntes... Amb resposta? No ho sé...

Només sé que fa res, treia el cap en aquest món, que cada cop va a menys. Començava a parlar i a relacionar-me amb els altres.

Me'n recordo que quan feia els 10 anys era la nena més feliç del món. GUAU!!! Dos xifres... un 1 i un 0!!! "Estàs creixent", pensava.

De cop em vaig plantar als 15 i no sé perquè tenia la sensació que les coses canviarien. Als 16 em va succeir una cosa semblant.

Després, els 17 (bastant recents). Gairebé amb el batxillerat tret i la selectivitat a tocar.

Selectivitat feta, l'estiu passat, els 18 ja estan aquí, inici d'una nova vida i d'uns nous estudis, canvis.

Eh, que ja estic als 18 i gairebé sense adonar-me'n!

Com passa el temps, no?

Recordo amb un somriure a la boca com amics dels meus pares deien: "el riure d'aquesta nena s'encomana" I pobre de mi... encara reia més i més! En aquells moments no tenia preocupacions, ni prejudicis i dubto que recorregués als mecanismes de defensa...!

GRANS MOMENTS.

On són? Només al meu cap i tampoc sé del cert si hi són allà...

Després de llegir això potser us preguntareu quin és l'objectiu del post o si simplement en té...

Vaig començar volent fer una simple reflexió però he acabat amb una finalitat: mostrar que lo bueno es mucho más que breve...

Crec que la vida és alguna cosa extraordinària i que l'hem d'aprofitar tal i com ve, afrontar-la de

cara i lluitar contra les possibles adversitats.

Fer com si fóssim surfers sobre una onada. Simplement anar fent depenent del com bufi el vent.

El pas del temps també dóna per pensar...! No me n'he adonat i ja estic a la universitat...!

Sembla que era ahir quan jugava amb les amigues després de l'escola o quan tot em feia gràcia...!

I què ens queda?

RES

Records, pensaments, sensacions i... el jo, el meu jo, l'únic jo.

Passa la vida, el temps i la única cosa que queda immutable és el jo, el meu jo.

Reflexioneu-hi crec que aquesta frase (extreta d'una cançó) ho diu clarament:

lo bueno es mucho más que breve

_Ingrid_

Mecanismes de defensa!!!!

Quan a classes de pràctiques ens van anar explicant un per un els mecanismes de defensa classificats per Anna Freud, jo els anava identificant amb situacions que m’havien passat o que havia viscut indirectament.

Qui no s’ha sentit mai pressionat, indefens, sense saber com actuar, atacat, ofès, frustrat...? En definitiva... qui no ha utilitzat mai algun tipus de mecanisme de defensa (conscient o inconscientment)?

Crec que els mecanismes de defensa són un recurs bastant útil per ajudar-nos a fer la vida més fàcil de manejar, més suportable. Però què són els mecanismes de defensa?

Una definició més seria ens diria que són aquells recursos o mètodes utilitzats d’una manera conscient o inconscient per protegir-se o evitar situacions desagradables.

Ara posaré un parell d’exemples... aviam què us semblen!

Quan ens han dit alguna cosa que no ens agradava o que no volíem sentir, qui no ha adoptat una actitud infantil i fins i tot immadura? (REGRESSIÓ)

Qui no ha explicat un problema o anècdota vergonyosa dient: tinc un amic que...? (PROJECCIÓ)

Podria seguir posant exemples però si ho fes us ajudaria a fer la pràctica del dilluns passat!

_Ingrid_

Focusing

A classe vam fer una menció del focusing i per la poca informació que vaig tenir em va semblar molt interessant.

M'agradaria fer algun curs sobre aquest mètode o saber-ne alguna cosa més, per tal de saber una mica més per on van les coses he estat buscant informació...

He trobat una pàgina web que us convido a visitar: http://www.focusing.es/

D'aquí he tret la següent informació, tot i que l'he modificat lleugerament per fer el text més amè. Aquí us la deixo.

El FOCUSING és un mètode corporal desenvolupat a partir dels anys 60 pel filòsof i psicoterapeuta Eugene Gendlin. Aquest doctor, mitjançant la investigació de gravacions de sessions terapèutiques que ja havia realitzat. Va observar que quan els pacients prenien consciència del seu propi cos acabaven amb èxit les teràpies. Llavors es va plantejar com podia ensenyar aquest recurs emocional. Aquest procés de presa de consciència corporal va ser anomenat Focusing.

El focusing és un procés d’autoconsciència i curació emocional orientat des d’un punt de vista corporal. Es tracta d’enfocar i de trovar una sensació sentida que tothom té en el propi cos i que indica moltes coses d’allò que ens succeeix. D’aquesta manera podem millorar aquesta situació. Amb aquest mètode és possible reconèixer i canviar la forma d’encarar els diferents problemes de la nostra vida quotidiana.

Podríem resumir aquesta tècnica dient que és un procés de presa de consciencia i de “curació” emocional que treballa amb l’experiència corporal.

Espero que si més no, us interessi una mica més d'informació sobre el focusing.

PD: també espero poder-l'ho tractar més profundament al mòdul!!!

_Ingrid_

Pensant en els altres

Avui a classe hem vist un documental titulat Pensant en els altres. Ens mostra com evoluciona una classe de 4t de primaria, però té una peculiaritat: el professor i la seva manera d'educar.

Els fa fer una tasca diaria que consisteix a escriure com es senten o escriure alguna cosa que vulguin compartir amb la resta de companys de l'aula. Cada dia se'n llegeixen 3.

Als nens i nenes que no els toca llegir, els toca una part més complexa: empatitzar amb els seus companys. Els alumnes es prenen aquesta tasca molt seriosament.

La "filosofia de vida" d'aquest professor és ensenyar als nens a apreciar la vida ja que té un gran valor com també a estimar-se els uns als altres compartint emocions i utilitzant l'empatia.

M'ha sobtat molt com uns nens de 9-10 anys tenen la capacitat d'empatitzar tan directament amb els seus mateixos. Aquesta capacitat manca a molta gent adulta (i crec que tots l'hauríem de tenir, per mínima que fos) i és massa com ells ho fan sense adonar-se'n.

Arrel de la mort de l'avia d'un dels alumnes, una nena que feia uns 7 anys que era orfe de pare expressa com es sent. Comença a desfogar-se i treu allò que portava dins durant tan de temps. El professor la felicita per haver-ho fet, ja que ell només vol que comparteixin tot allò que sentin o que els preocupi. Tot seguit altres alumnes expliquen vivències semblants.

També m'ha sobtat molt el tracte que té amb els nens i el clima que hi ha a l'aula. Actualment, la majoria de docents tan sols es limiten a impartir el temari corresponent, passant sense fer soroll per la vida dels estudiants, sense implicar-se més directament en la seva educació.

M'ha agradat molt una frase que ha sortit al documental, dita pel mateix professor i que podria ser perfectament una definició abstracte de empatia: deixa que la gent visqui al teu cor.

Per últim voldria dir que són aquest tipus de professors els que t'encomanen les ganes de seguir endavant i dels que segurament no te n'oblides. Personalment trobo que són molt pocs els professors que m'han aportat aquest tipus de sensacions.

_Ingrid_

plora o riu?

A l'última classe, vam parlar del contagi emocional...

M'agradaria saber-ne alguna cosa més però he estat buscant i no he trobat gran cosa...!

Em va sobtar bastant el que va dir-nos l'Ernest sobre la resposta del nen segons la reacció dels pares.

El link següent us portarà a un vídeo on es veu clarament això: el nen es fa mal amb un objecte que es posa a la boca i comença a plorar. A la mare li fa gràcia i el nen comença a riure...!

A part del contagi del riure, el nen para de plorar i ja ni se'n recorda perquè ha començat. Intenta tornar a arrencar el plor però al veure que la mare no para de riure ell s'hi afegeix...!

Veieu-ho vosaltres mateixos!

http://www.youtube.com/watch?v=6UVI-riznq0&feature=related

Fins aviat!

Ingrid__

Una mica més del petit Albert...

A la primera sessió de classe de fonaments de psicologia vam parlar de James Watson i d’un dels seus experiments amb el qual volia fer una demostració del condicionament clàssic (descobert per Paulov). Em va semblar un tema bastant interessant i em va cridar l'atenció... Volia saber-ne alguna cosa més.

Es pot dir que Watson és el pare de l’escola del conductisme (defineix la psicologia com la ciència que estudia la conducta mesurable, observable. Per tant, segons el conductisme, queden fora dels àmbits d’estudi de la psicologia els pensaments, les emocions, els sentiments...)

Un dels experiments que realitzà va ser el del petit Albert. Es basava en que cada cop que Albert (un nen d’onze mesos) agafés un peluix, Watson donava un cop a una barra de ferro amb un martell produint així un soroll desagradable. Repetia aquesta acció cada cop que el nen agafava el peluix. D’aquesta manera va condicionar la conducta del petit Albert. Va arribar un punt en què el nen no podia acostar-se a res que tingués pel (ja que li recordava al peluix i ho relacionava amb aquell soroll tan desagradable).

Watson tenia previst dur a terme la dessensibilització amb Albert després d’haver demostrat com es podia condicionar la conducta. Tot i això la mare se’l va endur de la unitat hospitalària abans que Watson pogués començar la dessensibilització. Watson tenia previst treure-li la por que li havia fet agafar relacionant allò que li havia produït fòbia inicialment (el peluix) amb algun estímul agradable. D’aquesta manera esperava que Albert pogués seguir creixent sense cap fòbia (si més no, cap fòbia creada expressament).

Mary Cover Jones va formar part de l’equip de Watson. Va ser la primera psicòloga conductista i és coneguda pel desenvolupament de la dessensibilització sistemàtica.

Va crear i desenvolupar tècniques per eliminar pors ocasionades per condicionament naturals en adolescents...

Simple casualitat? Remordiment pel cas del petit Albert? Qui sap...

Ingrid__

Fent una repassada a les parts que ja tenia llegides del llibre que us acabo de comentar, he trobat una cita de Gao Feng, que he trobat interessant.

Us la deixo aquí per què hi reflexioneu...

El mundo entero es una chimenea. ¿Con qué estado de ánimo puede evitar quemarse?

Curiosa comparació, no?

Ingrid__

Ara si... "Más Platón y menos prozac"

Com vaig dir en el primer post del blog, vull iniciar-lo donant-li un enfocament diferent a la psicologia i a la manera en què podem intervenir els psicòlegs amb les persones.

Per treure una definició breu i molt general del llibre, podríem dir que ens ensenya a afrontar problemes quotidians amb "métodes filosófics".

Primer de tot... Per què Más Platón y menos prozac?

Al contrari del que pensen molts, no tot es soluciona amb medicaments. La solució als nostres problemes o mancances no es redueix a la presa d’antidepressius o altres tipus de fàrmacs.

En aquesta societat, basada en l’estrès, no hi ha temps per parar-se a resoldre el problema. Els "especialistes" es limiten a medicar a la mínima oportunitat de fer-ho, d’aquesta manera no perden temps i guanyen comoditat. Simplement volem trobar una drecera per arribar a la "felicitat", no importa el motiu o el problema. Així s’entra en un cercle que gairebé mai té sortida: problema 1 – medicament 1 – problema 2 – medicament 1 i 2 – problema 3 – medicament 1, 2 i 3 . . .

D’aquesta manera els problemes no es solucionen, si no que s’acumulen. (I també els medicaments...)

Per aquells que no sàpiguen què és PROZAC, avançar-vos que és un antidrepessiu molt receptat. (Més endavant trobareu una explicació breu i detallada).

Seguim amb una mica d'informació referent a la lectura...

Només començar explica que la filosofia proporciona mitjans per desenvolupar-nos com a éssers humans.

També ens deixa clar a quin àmbit de la filosofia pertany: filosofia pràctica. Amb altres paraules, tracta temes de vital importància en la vida dels humans (per exemple: les relacions amoroses, la pèrdua d’un ésser estimat, viure d’una manera còmode, afrontar la pròpia mort i els canvis en la vida...).

Hi ha un capítol del qual podem prescindir, tot i que és recomanable llegir-lo. Dins d’aquest apartat podem trobar resumida la historia de la filosofia, d’una manera molt bàsica, passant pels autors més rellevants d’una manera senzilla i fàcilment comprensible.

Ens aconsella que creem una filosofia pròpia, consultant totes les fonts possibles recomana que creem una filosofia personal. Això es deu a que tothom veu la vida d’una manera diferent, tothom es regeix per diferents patrons, valors, normes, ideals...

Per últim posa uns quans exemples pràctics (i també reals) sobre com utilitzar el procés PEACE en situacions per les quals podem passar tots, tard o d'hora.

"Procés PEACE"

En tot el llibre, veureu que parla de “el proceso PEACE”. Aquest procés consta de cinc passos i el mateix autor el defineix com: els cinc passos per encarar-se als problemes amb filosofia.

Aquests cinc passos són:

1. Identificar el Problema

2. Fer una comptabilitat interna de les nostres Emocions

3. Analitzar: enumerar i examinar les opcions de las quals disposem per resoldre el problema.

4. Comtemplació de la situació global

5. Assolirem l'Equilibri després d'haver realitzat els passos anteriors.

Prozac

Aquí teniu una mica d'história i alguns trets sobre aquest fàrmac.

Va sortir a la llum 1986, als Estats Units. És un antidepressiu que tracta estats de pànic, bulímia i altres trastorns alimentaris.

Recentment se l’ha etiquetat com a droga i és classificat com l’antidepressiu per excel·lència del segle XXI (amb 40 milions de consumidors). S’ha convertit en tot un símbol de la societat actual.

Crítica a la psiquiatria i a la psicologia

Durant tot el llibre, es fa patent una dura crítica a aquests dos àmbits: psiquiatria i psicologia. Comenta que amb elles no som capaços de completar el procés PEACE ni tampoc podem solucionar del tot els problemes.

Per exemple, diu que els psiquiatres es limiten a donar fàrmacs per solucionar-ho tot i que els psicòlegs només volen trobar l'arrel del problema del seu pacient (l'autor afirma que no hi ha d'haver una raó de pes que desencadeni un problema)

A continuació, citaré un paràgraf del llibre on això es fa patent:

"Las terapias psicológicas no van más allá del análisi, si es que llegan a ir tan lejos. La mayoría no lo hace; se atasca en una interminable "validación" de emociones. Los psiquiatras tienden a desalentar el estudio razonado de un problema y, en cambio, se centran en las emociones de la infancia. Podría hacer esta clase de trabajo durante años sin conseguir sentirse mejor. "

Què us sembla?

Opinió de la lectura

Tot i no tenir gens de curiositat per endinsar-me en els móns de la filosofia, trobo que aquest llibre t’hi apropa d’una maner molt còmoda i gairebé sense adonar-te’n. Tot i que com ja hem vist, critica de manera òbvia la psicologia, crec que és interessant tenir diferents perspectives d’una mateixa cosa. Malgrat això, crec que pot ser molt enriquidor per un futur psicòleg, absorbir tots els coneixements que li siguin possibles (tan els de filosofia, com els de biologia, com...).

Aquest llibre ens permet posar-nos les ulleres d’un filòsof per veure la psicologia des d’un altre punt de vista i així adquirir nocions desconegudes per nosaltres.

Des del blog, us recomano la lectura d’aquesta obra. Si més no, per veure com veuen els altres la psicologia des de fora i per aprendre una manera diferent i curiosa d’encarar-nos a problemes quotidians.

Ingrid__